Quan heu pujat pels vessants de les muntanyes...

Autor: Antoni Rovira i Virgili
Obra: Teatre de la natura. Teatre de la Ciutat , 2000

Quan heu pujat pels vessants de les muntanyes i sou a les envistes de Prades, albireu, al centre de l'alt planell, una clapa vermellosa. A mesura que us hi acosteu, en la clapa es destrien les formes de les cases, i la vermellor s'accentua. És el vermell fosc —color de mares de vi— dels carreus amb què l'església i la majoria de les cases de la vila han estat bastides. Dels estrats de pedra esmolada que serveixen de solera a les edificacions i que són visibles pels voltants, n'han sortit els murs rogencs que donen a Prades un especial caràcter. Sota el sol fort i dins l'aire clar, Prades vermelleja com un foc de brases. Som ja davant la vila, i ens obsessiona la vermellor dels trossos de muralla, de l'absis i del campanar de l'església. Vila de Prades vermella...

Hem entrat per sota el portal, que conserva els matacans que en altres dies el defensaven; fets amb carreus de pedra blanca, aquests matacans prenen un relleu precís damunt els carreus rogencs del llenç de muralla. Ens trobem tot seguit a la Plaça Major, emmarcada de porxos. Ací la blancor de l'argamassa i de la calç, que cobreix les cases, fa menys vermella la visió de la vila. Però si guaiteu l'església, la vermellor torna a esclatar davant els vostres ulls. I en passar pels vells carrers estrets i costeruts, altra vegada la pedra rogenca us obsessiona mostrant-se en les parets i en el paviment natural que forma en alguns llocs. Així hem vist Prades, no pas com una fesomia de línies definides, sinó com una taca de color.