Quan la zona entrà en decadència, Sant Bult començà a comportar-se com un barri pesquer als peu d'un riu sense aigua. Eixa paradoxa despertava la nostàlgia del Túria pel seu ecosistema aniquilat. L'ensomni venia acompanyat per un tam-tam intraduïble que m'obligava a pensar en la meua germana i la seua xarxa de platges imaginàries. Per a advertir eixe eco era necessari desviar-se en vespa pel carrer Poeta Liern, accelerar en Músic José Iturbi i deixar-se acaronar per la brisa en la plaça del Temple. En eixe enyor fluvial que en realitat ningú trobava a faltar s'amagava la particularitat d'un barri que celebrava les seues festes com si d'un xicotet poble es tractara. Calia estar allí el dia de la processó del sant. Mentres les clavariesses recorrien els carrerons, un conclave de tafurs i farlopers de primera hora es reunien a les portes dels bars per a assistir al prodigi. La processó era en juny Les vesprades s'allargaven, la pólvora feia tremolar els cantons i els beats ploraven d'emoció fins que les aparences col·lapsaven les ruïnes i el fantasma del Túria s'aguaitava entre els terrats en fer-se de nit.