Quan vingué la marededéu de Lluc —era el mes de maig de 1948—, férem grans festes. Recorria l'illa, d'un poble a l'altre, visitava els barris ciutadans i els llogarets. Els joves acudiren a esperar-la vora la Creu de sa Garriga, que marcava la partió entre el nostre terme i el de Ciutat. La portaren a peu, entre càntics i músiques. Havíem enramellat els carrers amb pinotells joves i garlandes de murtra decorades amb flors de paper de seda. Feren grans arcs a l'entrada del poble i recobriren la pols del trespol amb fulles d'heura. Tot el poble havia participat en l'ornamentació i a cada carrer s'organitzaren tallers. Al nostre, es féu a la portassa de son Romaguera, ben al costat de casa. Durant la vetllada es reunia la gent i es repartien les tasques: «Tu aniràs a cercar murtra als faldars de Cura, tu portaràs els tanys de llorer per aixecar l'arc, tu t'ocuparàs dels pinotells, tu...». I elaboraven els materials que servirien per a embellir el nostre espai: flors de paper, banderoles, les lletres que formaven l'emblema de la Mare de Déu i que cosien en un domàs blanc o en un llençol de fil per penjar-los als balcons i a les finestres. Els veïns treien els cossiols al carrer. En un d'aquells recipients de terrissa, la padrina Llucia hi tenia una hortènsia esponerosa que rebentava de verda. També la va treure. L'oncle Gabriel havia dirigit l'ornament de la plaça, que llavors es deia «del General Franco». Féu portar tres carretades d'esparreguera, la va esquitxar amb polsim de calç i n'enramà els carrers que hi fan la volta, com si fossin el rodal de la lluna. Llavors hi penjà flors de paper. Les havien fetes les dones, milers de flors. Em record de la madona del cafè de can Fullana —la madona guapa, li deia tothom— i la seva filia, na Damiana, abocades a la tasca. La marededéu arribà quan començà a fer fosca, voltada de torxes. Molta gent havia acudit a rebre-la, i la plaça era plena d'homes i dones, expectants. En un balcó, l'esperava un home. Havia estat feixista, un dels més sanguinaris. Es deia que havia assenyalat amb el dit alguns dels qui mataren. Poc abans que la marededéu arribàs, va caure mort, sec, com si l'hagués ferit la verga d'un llamp. Hi havia qui deia en veu baixa:
—La Mare de Déu no volia topar-se amb la mirada d'un feixista... És un miracle. Ella l'ha mort.
També se l'emportaren pel carrer dels Cavallers, costa amunt.
Em feien por les cases on hi havia hagut un mort, com si el rastre del difunt hagués quedat aferrat a les parets.