Quin neguit em portava per aquells carrers alts?
Quin neguit em portava per aquells carrers alts
de Dalt Vila, a l'estiu, a les tres de la tarda?
Les portes, mig empeses, recollien les ombres
per a la sesta íntima. Sentia greus i enterques
campanades de bronze,
per als quarts i les hores que jo no demanava.
Hauríeu vist el sol, lent, sobre els empedrats
i les parets panxudes,
desdibuixat company dels passeigs solitaris.
I què era tot allò? Un poble que dormia.
Un laberint on perdre's et donava alegria.
I et trobaves, de sobte, rere una cantonada,
balcons amb roba estesa, ramells, un pati ombrívol,
esveltes galeries...
O una font.
O un gat com un llamp negre.
I una palmera dòcil guaitant per la murada.