Ramallo!
La llum dins el meu departament és rosada. Dins el mirall del lavabo, els oliverars són rosa. El perfum dels pins verds, obscurs, que no se veuen des del pavelló, que estan al costat del dipòsit, arriba fins a la finestra. El cel és net, tens, fruital. Sota la netedat del cel, el prat del sanatori és verd, d'una verdor plena de salut i plena de diminutes flors grogues, morades, blaves, celestes, roges.
Des del prat, la primavera puja a la muntanya, que, en aquesta hora pura, sembla que té el cim esmolat, amb un relleu net, dur, perfecte, olorós, mineral.
Les alzines ramades amb el fullatge nou, ocre i rosa, estan immòbils a l'aire fresc del matí, i els pollancres — un aquí, un altre allà deçà, cristal·lins i verds — mouen finament el seu fullatge quasi infantil. La plaça, davant l'entrada del sanatori (la seva font de marés i maons vermells, en el centre) és fresca, alegre, amb aquesta broixa alegria que tenen, a les cinc del matí, les placetes on, oficialment i a la una del migdia, ha de ser descoberta una inútil, indiferent, municipal pedra commemorativa.
Davant la galeria — i després de la voravia grisa en el parterre llarg — la seva terra negra — tremolen, amb el primer aire, els clavells de moro, les cínnies, les petúnies, les calèndules; i el jardiner — silenciós, oblidat i cubà—rega amb aquesta manguera que comença a envellir com una negra, domèstica i quotidiana serp de primavera.
—Ramallo!