Rambla vella
Passeig melancòlic, llarg passeig amic,
com una avinguda de dibuix antic,
com una alameda de litografia,
plena de silencis i de poesia,
plena de pedrissos i de soledad...
Ja passa una vella, ja passa un soldat.
Els arbres segueixen el llit d'un torrent
vorejat de tapies i rotes de convent:
oh passeig benigne per llegir el diari,
per resar les hores amb un breviari,
per fondre en ensomnis i meditació
o fer una admirable bona digestió
tot sentint que toquen vespres o matines
així les Tereses com les Caputxines!
Dins l'ombra, les fulles un alè commou
que un encís escampa de vou-veri-vou:
record de frescura d'una aigua passada
pel solc de l'antiga riera colgada
que entrava sonant,
que entrava resolta, bullent i saltant.
Un noble silenci a tot crit contesta
i les veus fluctuen nedant en la sesta;
clamen endebades uns quants venedors
per la plaça morta sense compradors,
per la pobra via, callada i deserta,
que els difunts saluden, en una hora incerta
camí del fossar.
Cap a l'hora baixa vés-hi a passejar.
Vés-hi, com una obra de la nit entrada,
pels carrers ombrívols de la cantonada,
poblats de llegenda i de patis grans
que els fanals endolen mig agonitzants:
carrers de noctàmbul, d'aire expiatori,
amb llantions que cremen sota un Purgatori,
i horts tancats que envien celestial perfum,
i botigues fredes sense foc ni llum.
Vés-hi en aquella hora
dels desmais que tomben i la font que plora,
quan a les estrelles riuen els jardins
i un encant se n'entra per l'ànima endins;
vés-hi, en les primers fredors autumnals,
voltat de plujoses quietuds espectrals,
quan la tramuntana forceja les portes
i el tropell aixeca les fulles mortes.
Del passeig romàntic és ara el moment.
La misantropia, l'enamorament,
el dol taciturn, la febre , el desvari,
corpresos se senten del lloc solitari
per on de vegades transita a gran pas,
amb un gran paraigua subjecte del braç
una pensativa lànguida figura
d'home que es passeja per la raó pura,
deixant, per una hora, l'estudi i l'alberg:
tal com passejaria Kant a Koenigsberg.