Recordo Andorra amb cuixes de turistes
Recordo Andorra amb cuixes de turistes.
El cafè a la placeta de l'església
—cafè l'Isard, em sembla que se'n deia.
Dessota els para-sols de coloraines
contemplàvem la lenta desfilada.
Tribus senceres, com en els grans èxodes,
passejaven la mandra apegalosa
d'havent dinat, enmig de les corrues
incessants d'automòbils que avançaven
a pas de processó i encara gràcies.
Eren els «venturosos» anys seixanta
i amb uns àrabs tranquils i candorosos
als del Mercat Comú els ponien totes.
Hi havia, és clar, cuixes de totes menes:
d'homes, de dones, poderoses, flàccides,
grasses, primes, senils i jovençanes;
però la majoria no passaven,
per dir-ho clarament, de mediocres.
Només de tant en tant, com en un somni,
dues cuixes esveltes, quasi sempre
servant un cos de rodonors bregoses,
ens permetien de pensar que encara
el món, ai las!, no anava a la catàstrofe,
com diu el gran Vicent en unes èglogues.
Tu sobretot blasmaves els francesos,
que portaven, a guisa d'uniforme,
samarreta a l'imperi, gorra blanca,
calces curtes, mitjons i sabatasses,
i escridassaven els menuts que sempre,
com els de tot arreu, marranejaven.
Parlàvem poc. Cadascú —ara ho penso—
devia defensar amb més o menys traça
el seu bocí particular de somni.
Tornàvem cap a casa a mitja tarda,
lentament, pels carrers silenciosos,
i ens deturàvem sempre davant l'àguila
que feia de reclam a Can Calones.
Algunes voltes (poques, massa poques)
en ser tots sols ens besàvem febrosos
i, gloriosament impúdics, fèiem
l'amor mig despullats i tot s'omplia
de claror, d'harmonia, d'esperança.