Sant Domènec és un convent franciscà del segle XIV—em sembla que vaig llegir— que n'ha vist de tots els colors: guerres, incendis, canvis d'amo, reformes... Amb un claustre que és obert a qui el vulgui visitar, que és un tresor. Amb uns finestrals allargassats, estilitzats, d'un gòtic senzill; únics! Quina elegància! Llàstima que no estiguin encara més conservats —que ho estan— i més propagats! Si els tinguessin als EUA hi penjarien fanalets!
Ja arribem al convent forà de Sant Domènec. El sol declina i l'hora es tenyeix de rosa. Anem trobant més gent i animació per la carretera: sellonaires de Verdú, ruquets minúsculs amb feixos de vencills de cànem, carros amb bots d'oli, carreters cridaires que esbatussen cruelment les bèsties, colles de gitanos amb uns rossins nafrats i secs com llesques, birbadores amb el cabàs d'herba al cap i l'aixolet a la mà, un vellet amb gorra musca que mena una cabreta i el segall, un pagès que torna de la vila amb el paquet de les botines penjat al braç, un capellà a cavall d'una euga, agrumollat com una ostra dins la clofa vermellosa d'un paraigua monumental...
Som al cap del pont, i els portalers, com que no duem fato, ens deixen entrar de franc a la vella i noble ciutat, que mereix tota la nostra veneració. Balaguer...!