Sant Feliu de Pallerols, en aquest temps tardoral...

Sant Feliu de Pallerols, en aquest temps tardoral, creieu que és una delícia. Ara, amb la fresca i les pluges i el sol de color de carabassa, té un punt d'eclecticisme d'estampa alpina i de cosa nostra. Aquell riuet que he dit, el Brugent, li neix al flanc mateix dels murs, i de seguida s'endinsa amb un soroll d'estufets pel clos dels carrers i carrerics, mig penjats en la panxa carnosa que fa la mola de la Salut. La Salut és dalt, veieu?, quasi al caire de la carena i al cap d'aquest camí que hi puja des de la vila, tan dret i tibant que sembla un puntal que li empari l'estimbada.

Uns boletaires tresquen davant meu pel corriol enfanguitxat d'una drecera. En sortir de Sant Feliu, he deixat el camí per tal d'ajuntar-me amb ells i poder-los fer garlar mentre sotjo llur estranya humanitat. Però ells van callats i mújols i em miren d'esquitllentes amb uns ulls plens de verí. No em ve gens de nou, tanmateix. Aquest tipus de boletaire que surt arreu de la nostra terra a les primeres pluges autumnals i amb idèntiques característiques físiques, morals i àdhuc, diríem, criptogàmiques, és la cosa més repelosa, més isarda i malfiada que us podeu imaginar.