Sempre que surt el tema del grup de Dau al Set —així en bloc, ficant tots els seus components en un mateix sac— per presentar-lo com un moviment que lluità per la «modernitat» al nostre país, segur que es comet un frau històric. Perquè la revista Dau al Set va tenir èpoques molt diferents i protagonistes que van acabar situats als antípodes. I, si bé al principi els va unir a tots una certa inquietud juvenil i una semblant ostentació de «modernitat», no és menys cert que, com tantes coses, això de la «modernitat» té els seus escribes i fariseus, els seus penedits i fins i tot els seus «postmoderns». I pot ser que els qui més en van presumir, després resulti que compten molt poc en l'autèntic progrés cultural del nostre temps. Recordar tot això quan es vol parlar de Dau al Set és un exercici primordial que, per desgràcia, alguns cronistes d'aquí han oblidat de vegades. I aquest oblit es converteix en cínic oportunisme si és un mateix membre de la revista qui, després "d'anys i panys d'haver-se'n apartat i de donar-nos proves de no haver entès (o no haver volgut entendre) la veritable lluita per un món realment modern, ara, si li convé, en surt amb un «nosaltres, els lluitadors de Dau al Set» com si tots haguessin actuat igual.
La història de Dau al Set no pot separar-se de la història d'aquestes incoherències, d'aquestes desercions i d'aquests oportunismes. Per començar, la pitjor injustícia històrica que se sol fer, i que ja es va perpetrar en inaugurar la revista, es ocultar que l'ànima dels primers números (el que en podríem dir la seva primera època) i l'únic que mereixeria el nom de director fou el poeta Joan Brossa. O, millor dit, Brossa i tot aquell món unit a la seva inconfusible personalitat, que ens va anar descobrint de forma torrencial als fundadors de la publicació. (Convé recordar que aquests van ser tres pintors: Ponç, Cuixart i qui això escriu, dos escriptors: Brossa i Arnau Puig, i un impressor: J. J. Tharrats, que va començar a pintar posteriorment. I això succeïa a la tardor de 1948.)
Brossa, una mica més gran que els altres, es confessi o no —i per a bé o per a mal—, és indiscutible que llavors no solament ens enlluernà, sinó que ens ajudà a tots. I molt especialment a en Ponç, a qui el nostre escriptor va convèncer que abandones l'encartronada figuració on es trobava i aprengués a deixar-se portar per l'automatisme psíquic d'inspiració surrealista. No cal dir, és clar, que Brossa sembrava en terreny adobat. Perquè, si bé a en Ponç (potser amb menys preparació cultural que els altres) en Brossa li obrí els ulls, el jove pintor no deixava de tenir els seus dots. Els altres membres de Dau al Set, per conductes diferents, teníem ja algunes nocions dels postulats i les tècniques del surrealisme. I també, és clar, les nostres pròpies facultats. Però sense l'estímul de Brossa és evident que les coses ens haurien anat a un altre ritme.