Sobre l'emili vilanova
Somriu l'estàtua al lleuger oreig primaveral; i és aquest tan suau, tan alegre, tan bondadós, tan barceloní, que un hom es posa a creure que la pedra arribaria a inflamar-se en calentor vital, només que abans hagués estat presa la precaució de tancar-hi a dins el cor mateix de Vilanova...
Curiós, curiós: aquest home cordial va ser ensems — rara au entre nosaltres! — un home de lletres perfecte... — Ja sabeu que el Glosador és fidel al mètode d'una personal revisió constant davant prestigis que li arriben fets. Ja sabeu que no té l'adhesió massa fàcil... Però en el cas de Vilanova no sap sinó cantar molt fort en el cor general d'elogis. Cantant així, vol dir a la cara de tothom que té l'Emili Vilanova per un ver artista — tal com sona —, en la significació més refinada, més estricta del mot: —un ver artista!...
El sentit de la prosa i dels paràgrafs de la prosa com a cosa orgànica i movent sota la ploma de l'escriptor, pocs l'han tingut a casa nostra en el grau en què l'ha tingut aquest bon humorista popular.— I és que l'Emili Vilanova, sense dir-ho, sense saber-ho, assolí un clar concepte de l'art com a activitat lliure i pura de tota altra activitat d'ànima: va ser en el seu fons un devot de «l'art per l'art», tant com pugui ser-ho el parnassià més rebec. Ell, sentimental, no tacà de sentimentalisme la seva literatura. Per evitar-ho, hagué recurs a tots els pudors, més també a totes les coqueteries de l'escriptor més experimentat i hàbil... Amb quina deliciosa gràcia se surt d'afer! No sempre Dickens, Daudet, arriben a tanta. Sovint una descarada tendror inunda les pàgines d'aquests. les ablaneix, les descompon, les fa, per al pur art, inaprofitables. Vilanova, com Bret Harte, no abandona mai una certa tènue». Si no ens ofereix el cinisme elegant d'aquest, es manté en una posició de meticulosa bonhomia, també elegant. — Quan he dit que hi havia en ell un home de lletres perfecte!
Ja veieu que no em dol de treure a compte noms ben elevats. L'Emili Vilanova no n'és indigne... — I el Glosador, en fer-ho, es rabeja en una ocasió — no en surten massa! — que pot seguir sense penediment els impulsos de la seva pròpia naturalesa que el porten imperiosament a l'elogi. El Glosador sent, com el que més senti, la voluptat de la veneració...