...soc al moll d'Eivissa, assegut a una taula d'un bar, esperant l'hora de pujar al Ceuta. Encara manquen dues hores, i aprofito l'alegria del port per donar-te noves, entre les quals no figura la que hagi trobat aquí un Jesús púnic o, millor, millor, un Jesús fenici per a Il angelo secondo Matteo.
El viatge per mar, fet de dia, em permeté d'estar a proa on totes set hores, assegut damunt un caramull de cordes o passejant i cercant bellesa rèptil i amb cara d'ametló, vaig prendre el sol i la saladina que em deixaren la cara i els braços rojos com l'aram.
No havia vist dofins en ma vida i, després de dinar, a quaranta metres escassos n'aparegué un estol que botava i es capbussava amb una alegria creixent. La gent de coberta els assenyalava amb la mà i els crits que feien eren tan marítims com els xiscles de les gavines que acompanyaven el vaixell.
Allargat d'esquena en terra i amb les mans sota el clatell, un soldat d'infanteria marina, que em digué que se n'anava de permís, romania separat dels companys que debades el cridaven; aquella seva rebequeria en alta mar i sentir-lo enraonar, les poques vegades que ho féu, de les coses del carrer de la Justícia i del carrer del Salvador oratjava tant com el vent.
Mentre atracàvem, la visió de la ciutat emblanquinada, tacada de balcons esquifits i de terrats negres acaramullats de cap al cim del turó on el campanar de la catedral és l'única clapa grisa en tota aquella blancor de cases pobres, m'envidrià la vista.
Ja era posta de sol quan vaig marxar en un taxi atrotinat de cap a Sant Antoni. Del cotxe estant, per la finestra del vehicle passava el camp, on el vògit verd dels garrovers, dels ametlers, de les sivines i dels pins, tot dins una mateixa tanca, contrastava amb el rostoll blanc de la terra i la blavor del mar que s'arrissava Just arran dels conreus.
Damunt el quitrà de la carrereta s'hi reflectien en llengües roges els núvols vermells i en taques verdes les branques dels pollancres que fan anar sota un túnel.