Som en el 21è any triomfal de la dictadura més sagnant que ha conegut el país i al quadrant superior dret de les vint-i-cinc hectàrees del barri de Guifré i Cervantes, limitat al sud-est pel Clot del Sorral; al sud-oest, pels esbarzers, hortets i jardins del Campecico; al nord-est, pel camp de futbol de mossèn Anton; i al nord-oest per la fàbrica del Cul del Mono i la plaza de las Regiones (futura plaza de las Escuelas Cristianas). Terreny d'al·luvió de varietats regionals espanyoles i terra obrera de prometença, la població autòctona, que a tot estirar deu constituir-ne una tercera part, té per representants eximis una peixatera, dos cansaladers, un farmacèutic, un pastisser, quatre dels sis adroguers, els taverners de cal Celler i de ca la Cecília, els bodeguers de cal Vives i cal Domènech, l'amo d'un dels dos cafès, un espardenyer i l'encarregat d'una corderia, la mestressa de La Garbancera, Gertrudis-la-modista-més-fina-del-barri i les seves germanes, tres flequers, les episòdiques senyoretes de l'escola de caganers de l'Ateneu, alguns pixatinters de can Clos, de la Pintura, i dels bancs Central, Hispano-Americano (amb l'infeliç Pepinelli al davant) i Popular del centre de la Vila, dues merceres -una d'elles, mare del dibuixant Eugenio Giner, creador de l'inspector Dan de Scotland Yard-, la tia Casilda, vident famosa, la majoria d'oficiales i tots els encarregats de fàbriques i tallers tèxtils i mecànics, tres saltataulells de les botigues del carrer de Mar, a més de don Bonaventura, consiliari de l'Oratori de Maria Auxiliadora, i un noi que imita el cantant Luis Mariano amb molta voluntat.
El rovell de l'ou del barri es troba entre les cantonades que, en el sentit de les agulles del rellotge, ocupen el cafè de la Nèlida, la botiga de l'Antoñito, el Laberint, i la fleca dels Font, formades per l'encreuament de dues vies: a) un cardo maximus, o carrer de Guifré, llarg, frondós i principal, que, procedent del nord, a tocar de la riera de Martí Pujol, on rep el noble nom de carrer dels Arbres, ve a morir al sud, un cop passades la bòria de les Vint Cases, la fàbrica de la Pintura, coronada amb els tres ànecs de sengles brotxes regalimants al bec, i les denses moreres del carrer de Tortosa, sota el camp d'esports de can Clos, límit meridional de l'empremta civilitzadora a tocar dels camps de panotxes, les balses i els abocadors que un dia hauran de desaparèixer per deixar pas a la vergonya suburbial de Sant Roc, enquistada en la discreció indiana del barrí d'Artigas; i b) un decumanus que correspon al carrer de Cervantes -sense cap arbre, si en descomptem els quatre tancats dins la cort del mas ensotat de la carretera Nova-, una línia dreta nascuda a ponent sota els costers del turó d'en Caritg i acabada a llevant, vora la fàbrica de coto de la Borra, on la tapia de la via del tren frena el seu desguàs natural a la platja del pont del Petroli. I el fòrum on es creuen cardus i decumanus és la cruïlla de Guifré i Cervantes.