Són cinc hores de la tarda. No hi ha cap color viu, cap soroll ingrat ni cap estridència. Tot es mou i respira pianíssimament, amb un aire alentit i lliscós com si estigués ficat dins una gerra d'oli. Entrem a la Seu a l'hora que la canalla surt d'estudi i les nenes de costura; dringa per l'aire el repiquet de l'enclusa d'un ferrer, passen uns capellans que vénen del cor, i al cap d'una estona un camió tot blanc de polseguera amb unes dones que fan l'ànec abocades a la finestra; un ruc es rebolca en el fem d'un carrer embardissat; un confiter esfuria les mosques amb uns espolsadors de paper mentre us mira embadalit; de la porta del convent d'una placeta blanca i solitària surt el cant nasal d'unes monges i la sonsònia trista d'un orgue enrogallat; al passeig, els pardals salten i piulen entre una colla de vells que prenen el sol de color de carabassa; una mossa ve de l'hort amb un cistell al cap que deixa una fresca regatera de fragància de fruita; sentiu una forta bafarada de pa desenfornat i de seguida una altra de vi novell i al darrerae una altra de femta de soll; una noia canta dalt d'un finestró i un gall li contesta de lluny; una campaneta toca a rosari; passa el senyor bisbe que se'n va a passeig; de l'ull d'unes golfes apunta una canya amb un rastell de tomàquets secallons que atreu les rata-pinyades; sentiu un clarinet que gemega dins la botiga fosca d'un sabater...
Quina lassitud, quin benestar! Instintivament, allargueu els braços, acluqueu els ulls, feu un badall de nyonya, i, de sobte, us sentiu tan cansats que ni esma no teniu de demanar el sopar i anar-vos-en al llit.