Sortírem a la galeria, on tots els malalts ja estaven allargats en les seves chaises-longues. Tots tenien un llibre a la mà, tancat amb el dit índex aficat a dintre, com a senyal. Tots miraven la tarda, la ciutat que començava a il·luminar-se, lluny, l'aeriport, llunyà, però amb les pistes totalment visibles, i el jardí del sanatori amb els rosers, les calèndules, la sàlvia, i la família de l'administrador que se passejava, amb la noia, saltant, davant ells, com un ocell.
Tu i jo teníem les chaises-longues juntes. Després d'un moment de silenci, ens posàrem el termòmetre. Era el costum de cada tarda. Després la infermera passava amb les gràfiques i apuntava les temperatures, unes temperatures normals de 37,2, 36,9. Tu em deixaves el termòmetre. Jo no en tenia. Tampoc no tenia escopidora, perquè no expectorava. Per a fer-me l'anàlisi d'esput, cada mes, m'havien de posar la sonda gàstrica, que, un no sap mai per què, era una cosa que m'agradava. El sondatge m'obligava a estar tot el matí entre les infermeres i així les criades del pavelló em guardaven el dinar dins el departament de tisaneria, cobert amb un plat fondo perquè no se refredàs. El dia que em posaven la sonda gàstrica, jo em considerava superior als altres. Sempre passen aquestes coses. En els llocs on existeix un reglament, sortir de la rutina, anc que sigui una molèstia, se considera sempre una superioritat.