També ella havia temptat defugir la matèria i la roca que configuraven la seva existència. L'havíeu coneguda prop de Sa Foradada, una tarda en què l'aigua era d'or i refilava un ocell dins la garriga. Recollia la sal que els temporals havien dipositat en les cavitats de les penyes i cantava al mar, trist i blau del seu infortuni. Quan descobrí la vostra presència en aquell lloc, tractà de somriure, empegueïda de sentir-se tan a prop del príncep que només havia vist algunes vegades, lluny i remot, aureolat de glòria, convertit en un personatge de llegenda. Era quasi un infant, disposada a encarar-se amb la misèria a força de doblegar el candor de la vida, de vendre aquell somriure tímid que us oferí de sobte —res més no tenia—, la tarda en què us vàreu encontrar ran de les roques.