Tirà al fons del barquet el paquet de draps, del qual començà a eixir un plor desesperat, rabiós; i agarrant la perxa, passa el sequiol a una velocitat desenfrenada. Perxava furiosament, com esperonat pels plors del xiquet, amb por de veure il·luminades les finestres de les cases, i que les ombres dels furoners li preguntaren on anava.
Prompte va deixar darrere les vivendes silencioses del Palmar i va eixir a l'Albufera.
La calma del llac, la penombra d'una nit tranquil-la i estrelada, paregué donar-li ànim. Dalt, el blau fosc del cel; baix, el blau blanquinós de l'aigua, commogut per estremiments misteriosos que feien tremolar al fons el reflex de les estreles. Xisclaven els pardals en els canyars i remorejava l'aigua amb el cuetejar dels peixos perseguint-se. De tant en tant es confonia amb eixes remors el plot rabiós del xiquet.
Tonet, cansat per aquella nit de continus viatges, seguia menejant la perxa per a portar el barquet cap al Saler. Es notava el cos trencat per la fatiga; però el pensament, despert i agusat pel perill, funcionava amb més activitat encara que els braços.
Ja estava lluny del Palmar, però encara li faltava més d'una hora per a arribar al Saler. D'allí a la ciutat, més de dos hores llargues de camí. Tonet mirà al cel: devien ser les tres. Abans de dos hores, l'alba, i el sol estaria ja en l'horitzó quan ell arribara a València. A més; pensava amb terror en la llarga marxa per l'horta de Russafa, vigilada sempre per la Guardia Civil; en l'entrada de la ciutat davall la mirada dels "Consumeros", els quals voldrien examinar el paquet que portava baix del braç; en les persones que s'alçaven abans de fer-se de dia i el trobarien en el camí, reconeixent-lo. I aquell plor desesperat, escandalós, que cada volta era més fort i constituïa un perill, encara en mig de la soledat de l'Albufera!...
Tonet es veia davant d'ell un camí inacabable, infinit, i sentia que les forces l'abandonaven. No arribaria mai als carrers de la ciutat, deserts en fer-se de dia; a les portes de les esglésies, on s'abandonaven els xiquets com un fardet molest. Era fàcil des del Palmar, en la soledat silenciosa del dormitori, dir: -Tonet, fes açò; però la realitat s'encarregava després de posar-se davant amb els seus obstacles infranquejables.