Tota aquesta invasió de figures que trotaven per la ciutat, cridant com un manicomi alliberat, es dirigía a l'Albereda, passaven el pont del Real mesclades amb la gentada, i així que arribaven al passeig començaven les bromes insofribles i feien sonar les galtades amb la més gran facilitat. La galereta de les de Pajares, malgrat la coberta xarolada, l'arnès brillant i les rodes grogues, tan fines i lleugeres que pareixien les d'un joguet, apareixia empetitida i desllustrada entre el gegantesc rosari de berlines i carretel·les, faetons i dogcarts que com cadufs de sénia, passaven tota la vesprada pegant voltes i més voltes per l'avinguda central del passeig.
Rafaelito s'havia disfressat de clown, i amb altres de la seua casta ocupava un carro de mudances, sobre la coberta del qual feien diableries i saludaven amb paraules grolleres a totes les joves que trobaven a tir amb les seues veus aflautades. Quins xics graciosos!
El carruatge de donya Manuela portava escorta. Un bon xicot amb dominó negre, muntant un cavall de lloguer, va marxar tota la vesprada com enganxat a la porteta, parlant amb Conxa, mentre la mare i Amparo miraven les màscares. Era Roberto del Campo, el qual, malgrat la seua gallardia, anava resultant un plepa, que només sabia dir floretes, sense arribar mai a declarar-se. La mare començava a no trobar tan seductor aquell espantanuvis. Déu sap quantes proposicions hauria perdut la xiqueta per culpa d'aquell home, que gaudia de totes les intimitats d'un promès, sense decidir-se mai a ser-ho. Però Conxita es mostrava sorda als consells de la mare. Ella el pescaría; els homes que van de llestos cauen quan menys s'ho esperen: tot era qüestió de temps i de fer bona cara.