Tota la ruta fins al pas dels Lladres és una pura blancor de bens. A l'estiu aquests tocoms són com un món fabulós, com una vida supraterrena, claferta de misteri. Aquests pastors, rodant nit i dia d'un llom a l'altre del Puigmal, sempre enfonsats en el polsim blau del cel, us apareixen com ésser mítics caiguts dels núvols, fills del sol i de la lluna, germans del vent, de les boires, del tro i del silenci. Hola! Aquells pitons de la carena de Fontalba anuncien que Núria és a la vora. Alto, doncs; ací la teniu. No, no aixequeu l'esguard. Ho torno a dir: Núria, per excepció, és a baix de tot, al fons de la vall refulgent de llum, voltada de silenci i de misteri. El símil serà tan gastat com vulgueu, però no en trobo cap de més exacte. Núria, des de dalt de Noucreus, és com una perla dintre d'una conquilla de nacre.
I quin fenomen més estrany! Aquest camí mena avall, dret, tot esllavissant-se per la tartera. I, tanmateix, les meves cames sembla que tirin amunt, amunt... Hi ha quelcom sobrenatural en aquest paisatge indefinible, una barreja de cosa tancada i d'horitzó infinit, de sentor de serra brava i de flaire d'encens, d'estupor i d'alegria voladora.
I us veieu tan petit, tan desnerit, i us sentiu tan poqueta cosa que en entrar al santuari us sembla materialment que la Mare de Déu us vingui a rebre a la porta i us estrenyi amorosament contra el seu pit.