Tota la tarda d'ahir vam passar-la passejant pels encontorns de la vila —el poblat prehistòric de l'Alzinar de les Païsses, el talaiot de la Canova, els que hi ha a les engires del trencall de can Picapoc...—, passejada que va deixar-nos l'esperit saturat del baf luxuriós del paisatge gras i puixant, i els ulls amb una punta d'espalmament produït per la llum fina i pura que l'amara d'una gràcia delicadíssima.
És veritat. La llum d'aquestes jocundes i menudes bressolades d'Artà, esbadellades entre flanc i flanc d'uns serrats suaus, entapissats de garrofers, florits de figueres de moro i coronats per unes mates d'un verd llustrós de menta, us dóna com una mena de trastorn d'embriaguesa. Fa com aquells vinets clars i llaminers, amb un pensament de grogor de ginesta, que us empasseu com si res, però que aviat us pugen al cap i us encenen a la boca del cor una flama viva.