Un cop a Bellver, seguint el camí de roures de fulla rossa, baixem cap al riu. Entre els pollancs esvelts, mirem l'aigua. Les truites, en aquest temps estan amagades pels forats, i s'alimenten de les larves i de les papes del fons. Al matí encara no pugen perquè les aigües són fredes. Només quan la bonança entebiona el corrent s'aventuren a flor d'aigua per caçar algun mosquit. La pesca, doncs, encara no ha començat. Ni la caça. Quan els blats siguin alts, arribaran les guatlles.
–Vénen de l'Àfrica –em diu un pagès–; si es cansen travessant la mar, reposen sobre l'aigua ajagudes de costat amb una ala enlaire per no mullar-la. Un cop reposades tornen a emprendre el vol. Arriben magres i cansades. Al cap de pocs dies, però, ja estan refetes i fan les llocades pels blats. Quan hem segat, comença la cacera, que s'obre el quinze d'agost. De primer només de les guatlles. Més tard, de la llebre, de la perdiu, del senglar i, només durant un mes, de l'isard, dalt de les muntanyes.