Un rugit va sonar a un extrem de la plaça, i immediatament va ser contestat amb una cridòria general.
-Ja són ací!... Ja són ací!
I hi va haver espentes, colzades, remolí de caps, espentant tots el que tenien davant per a veure millor.
Lluny, empetitida per la distància, va aparèixer la primera roca, al voltant de la qual, com genets lil·liputencs, feien giravoltar els seus cavalls els soldats encarregats d'obrir pas. Un alegre cascavelleig dominava els sorolls de la plaça i les veus enèrgiques del postilló amb vestit de l'horta que cridaven «arre!, arre!», movent amb rara mestria una dotzena de ramals.
Les roques, una rere l'altra, varen anar desfilant per la plaça, cada una produint una verdadera revolució. Trotaven, arrossegant les pesades baluernes, les dotzenes de mules grosses i llustroses eixides de les quadres dels molins, amb les cues encintades, els caps adornats amb vistoses borles i entre les orelles plomalls erts i onejants. Agafats a les brides corrien els criats dels moliners, atletes d'espardenya lleugera, despitralats i amb els braços a l'aire, que a la veu d'«alto!», es penjaven de les cabeçades, fent parar en sec les brioses bèsties. Penjant del darrere dels carromatos es balancejaven raïms de xiquets, que al més petit vaivé queien a l'arena, eixint miraculosament entre les potes dels cavalls. A les plataformes anaven els de la Llotja, tractants en blat, moliners, gent planera i amiga de l'estrèpit que, en mànigues de camisa, botonadura de diamants i grossa cadena d'or al jupetí, llançaven als balcons amb la força de projectils els rams humits i els cartutxos de confits durs com bales, amb més midó que sucre.
Cada roca escampava alhora el terror i l'alegria. La bateria mòbil de braços disparava metralla sorollosa, i cobria l'aire d'objectes; els cristalls queien trencats, i fins i tot les persianes quedaven desballestades sota la pedregada de confits.
Als balcons, les senyoretes es cobrien el rostre amb els ventalls, temoroses i alhora satisfetes perquè les escometeren amb obsequis tan brutals. Baix hi havia els valents, que per un bony més o menys no volien mostrar por i insultaven els de les roques quan s'exhaurien els projectils, fins que aquells els llançaven al cap els coves buits. Cada vegada que queia un cartutx o un ram sobre la gent, mil mans s'alçaven ansioses, i s'originaven disputes per la seua possessió.
Va passar per fi l'última roca, la Diablera, on anava la gent de tro, més atroç en els seus obsequis i tenaç a proporcionar guanys als magatzems de vidres, i la calma es va restablir a la plaça, començant a aclarir-se la concurrència.