Una arpella, potser.— Som a l'última setmana de novembre. Avui ha bufat el vent des de bon matí. Temps fred i sec, de tramuntana. Al ple del dia, el sol es enlluernador i el cel té una blavor tan afinada que gairebé sembla un cristall polit. Enlloc no es veu ni l'ombra d'un núvol. A la posta, ben abrigat amb la roba pròpia d'aquest temps, faig una passejada amb la gossa cap a les arbredes de l'Onyar. Quan som ja més enllà de Cal Moliner, veig un rapinyaire que vola lentament, majestuós i solitari, a mig caire entre els camps llaurats i el bosc. La silueta obscura de l'ocell, ales obertes, es perfila contra el cel daurat de la posta. No vola gaire alt i fa cercles molt amplis, entretenint-s'hi. Alguns moments, veig el perfil irregular, dentat, de les ales a contrallum de la claror morent, ara que el sol ja ha tramuntat el Montseny. Esplèndida imatge. Tot i que la llum va escassejant, l'ocell encara deu confiar a descobrir i capturar, entre dos llostres, alguna presa distreta. Per a ell també deu ser aquesta l'hora de la caça, del joc de la força i l'astúcia, de l'acte atàvic de la mort. Per la manera de volar, penso que potser és una arpella. De tant en tant es para en l'aire i bat les ales, sense progressar, aturat en un punt concret. L'observo per veure si es decideix i es llança veloç cap a terra, com solen fer per abraonar-se sobre la presa. Però l'ocell hi renuncia. S'enlaira i es va empetitint, allunyant-se amb un vol pausat, batent les ales en direcció a la posta, fins que, convertit en un punt fosc en el dia que s'apaga, es perd i s'esvaeix del tot.