Una atzabó d'al·lotea els féu sortir en el carrer:
—Ja vénen!
En el portal de ca sa tia Bet Fustera s'hi aplegava un estol de veïnades. Els dos joves s'hi atansaren a esperar... Sant Joan.
Era un fadrí dels més falaguers de la vila vestit lleugerament amb sandàlies, calces blanques, baldragues verdes amb cascavells, camisa blanca, capa folgada i volandera de llustrina de color de carn, i barret en forma de capell invertit, la cofa cap avall i l'ala cap amunt com una gírgola plana. Portava un gallardet en la mà dreta, descansant l'esquerra en la cinta formant ansa amb el braç. Trescava tot el poble acompanyat de dos dimonis descalços, vestits de tela de sac en una sola peça amb pintures infernals d'ocre i almànguera davant i darrera, un picarol penjant al cul, un cap de figuera amb gran banyam de boc i una barra en la mà d'un tronc lleuger de valma-rosera.
Ballaven tots tres: el sant a rompre, però seriosament; els dimonis, amb feixugor, però còmicament, returant-se adesiara i llançant, per cohonestar llur malfeneria, bramuls feréstecs baixos: Hohohoho! —Jesús, sant Antoni!— amb les hhh fortament aspirades com un sacsament de sonorositats minvants.
Darrera ells venien els sonadors, tocant a consciència amb llurs instruments destrempats —flauta camperola, violí, guiterra i guiterró— La tonada de Sant Joan i La Balanguera, que ballaven el sant i els dimonis.