Una estampa rural autòctona i a la casa gran del tancat...

Autor: Ferran Torrent i Llorca
Obra: Espècies protegides , 2003

Una estampa rural autòctona i a la casa gran del tancat de Juan Lloris, la dona de l’oncle Granero, Maria, ensenya a Claudia la cubana els secrets d’un bon allipebre. Claudia escolta amb atenció les explicacions mesurades, sàvies, de Maria, si fa no fa cinquanta anys cuinant gairebé sempre plats locals on l’allipebre és l’estrella. A l’home te’l guanyaràs per l’estómac, li aconsella Maria mentre amb un colp sec de ganivet talla d’arrel el cap d’una anguila. Claudia, cubaníssima, pensa en l’estómac de Lloris (ara assegut a la porta de casa amb Granero i els dos gossos, Gram i Junça), perquè, desitgem que circumstancialment, un poc més avall de l’estómac no hi ha manera de guanyar-se’l. Hi ha també un interès laboral en l’atenció de Claudia: contractada per al servici domèstic (pacte que inclou totes les varietats de l’esmentat servici), sap que el seu futur depèn de l’habilitat que desenvolupe en aquest terreny; més encara si, de les dues zones, una està en temporada erma.

Una altra estampa de calendari autòcton: una taula rectangular de fusta amb un plat de cacau de corfa i un altre de tramussos i un pitxer amb cervesa. A terra, un poal amb aigua i glaçons per mantindre fresques les botelles. És l’hora de l’aperitiu. Des que Lloris passa tant de temps al tancat, als volts del migdia Granero i ell matisen la gana i fan petar la xerradeta. No sempre, perquè algunes obligacions que l’oncle no entén però que desitjaria més freqüents retenen l’empresari a la capital.

Estan a la porta de la casa, oberta de bat a bat, amb un grapat de mosques que entren i ixen alegres i confiades tot i les bosses de plàstic amb aigua que Granero penja de la façana. És un remei que fa molts anys que es manté però que serveix de poc. Lloris entreté la mirada resseguint l’aventura dels collverds que encalcen les femelles pels arrossars. Ja està una mica alt, l’arròs. Al setembre o a l’octubre es collirà i, com sempre, o bé la collita serà minsa o el preu serà baix (els xinesos el descarreguen al port de València per trenta pessetes el quilo). Però a Lloris, l’arròs, tant li fa. Les seues dèries estan en un altre lloc. Necessita verbalitzar-les, a més a més.

- Granero, et confessaré un secret.

Primer pensament de l'oncle: la cubana esta prenyada.

- ¿És un secret gros o xicotet?

- Gros, molt gros.

L’oncle, en veu baixeta, tapant-li d’esma una orella al gos:

- Sinyoret, del tancat no eixirà.

- Vaig a ser alcalde de València i...

- Perdone que li trenque el dir, ¿per què vol ser alcalde de València?

- Sóc home d’inquietuds socials.

- ¿Qui li ho ha dit?

- ¿Què vols dir amb «qui m'ho ha dit››?

-Vull dir qui ha decidit fer-lo alcalde.

- Caguendéu, Granero, no estàs al dia. Això es fa per eleccions.

- Home, però algú haurà decidit que vaja el primer de la llista.

- Ah, no t’havia entès. El Front, em proposa el Front.

- ¿El Front Popular?

- Granero, ¿tu quants anys fa que no votes?