Una volta per Plaça (fragment)
Dues passes més lluny acudeixes al quiosc, com cada dia, a comprar la premsa de Barcelona —que sol arribar d'hora— i penses que en aquella hora potser molts de ciutadans de Barcelona encara no han acudit al seu quiosc habitual a comprar el mateix diari. Parles amb Damià -com tu, com jo, des de sempre-, i amb una mica de pressa comentau fets intranscendents, les poques notícies que hi ha al poble en aquella hora. Pagues els vint duros que ara et costa el diari i ja a la cantonada de Plaça observes que el sol encalenteix, cada minut més intens, i dius bon dia a qui passa, a peu, potser frissant cap al forn o a l'adrogueria.
Són detalls petits, minúsculs, però que t'omplen de goig si els saps aprofitar. Menudències de la vida al poble, entre amics i gent que no coneixes. Un alemany que condueix un cotxe alemany t'atura i et demana en un idioma alemany mig castellanitzat com s'ha de fer per anar a Porto Petro, i tu li respons que ha d'anar tot dret, cap a l'esquerra, evidentment. Vos enteneu amb senyes, gesticulant amb les mans. Les dones -per què especialment les dones?- van a comprar a la carnisseria, el guàrdia urbà torna a canviar de feina; el sol s'aixeca més impetuós, toca la mitja de les nou el rellotge de La Sala i te n'adones que en pocs minuts tot ha anat canviant, no radicalment, però perdent aquella monotonia i aquella serenitat que a primeres hores del dia observaves accentuada, més humana, més casolana, més teva.
I la Plaça del poble és això, senzillament això: un petit redol que per uns instants sents propi, humil, net de culpa i a la vegada immens. Un guàrdia civil ni et saluda, potser perquè té massa , pressa o no et coneix. El batle aparca el cotxe a la portassa de l'Ajuntament i et diu bon dia, si li convé. I passen autocars enormes, estibats de gent, fent tortarelles per no fregar els cotxes aparcats davant Es Convent. A un campaner el multaren per deixar la seva furgoneta —un vehicle de feina— aparcada damunt un pam de Paso de Cebra (oficialment encara ho diuen així), i en canvi l'extern més ignorant, i també amb presses, deixa el seu cotxe allà on vol i tot el temps que necessita. Què hi farem...
Volia parlar de senzillesa, d'humilitat, mare de totes les pàtries; del poble, del cor del poble. Per què les foranies tenen tan poc caràcter? Exactament no ho podria precisar. El casc urbá ha crescut malgirbat, amb edificis de volum distint i estil arquitectònic diferent, de vegades fins i tot absurd, lleig, exagerat. Al centre -des del punt precís de la Plaça Major- s'hi observa una major personalitat, un caràcter més suggestiu i elegant, fins i tot —a redols— ben pulcre: cosa rarenca en uns temps que les presses han predominat damunt el seny i l'interès per la conservació dels edificis i per a deixar les obres ben fetes. Però sense arbres, això sí. És tot un món que únicament coneixes en profunditat quan el vius, quan el sents teu. Al cap i a la fi la misèria quotidiana abunda, i quan observes l'esquela del mort de cada dia aferrada a la vidriera de qualsevol establiment te n'adones que cada hora perdem molts d'anys, vivències, amics i coneguts, i que és necessari, ara com sempre, esser solidari amb la gent, i estimar allò que sents més propi: el call vital del poble, l'amistat, la confiança.
Per tot això és saludable, enormement satisfactori i suggestiu fer una volta per Plaça a primeres hores del matí: prendre un cafè -evidentment rebentat amb cassalla de Llubí— a qualsevol taverna del poble, saludar la madona que agrana el carrer, comprar un pa al forn, el diari, allò que necessites. Caminar sense presses, amarar-te de sol i claror matinal. Perquè el dia d'ahir ja no compta. I saps ben cert que cada dia que neix l'hem d'aprofitar, des de la primera hora del matí fins a la darrera del vespre.