Vaig començar a descriure la situació general amb molta fluïdesa, però, de sobte, em vaig tallar i vaig quedar perplex. Els meus records ja treballats, i qui sap si falsos, es van imposar al relat analític. Hi ha en el convent dels caputxins realment, una mena de pou gòtic sota volta encolumnada, on l'Antoni Tàpies em confessà una admiració totalment insospitable pel tractament de les draperies de Franz Hals? ¿El poeta Salvador Espriu era encara present el segon dia, quan la multitud d'estudiants i d'intel·lectuals rejovenits pel sentiment de perill i la calagror de l'heroisme, trepitjava durament el terrat insegur del convent, tot cantant cançons d'en Raimon i provocant els assetjants, amb gran preocupació dels frares que asseguraven que allò es podia ensulsir d'un moment a l'altre? Era veritat que el poeta, recolzat, mig estirat en un pedrís, «imitando descuidadamente un arroyo», enmig d'aquella festa revolucionària, mantingué amb mi una conversa terriblement seriosa sobre la inconveniència d'abusar en català de les expressions adverbials massa nobles i tirant a arcaiques? ¿Amb qui em trobava jo abocat a la finestra del campanar quan el policia Juan Creix em va reconèixer i va cridar el meu nom des del portal de ferro? Estàvem mirant precisament com s'enduien el rutilant Mercedes Benz del pintor Tàpies. Jo juraria que el meu company era en Josep Maria Castellet, però em consta que no era allí, que no va ser personatge de «la caputxinada». ¿Qui era, doncs, un personatge tan subtil i carregat d'una ironia que només reconec en el mestre, capaç de tan cloents comentaris sobre la relació dels gossos de presa del franquisme amb els automòbils de luxe?
Recordo haver passat la primera nit assegut en una dura cadira de teatret de casal, al costat del filòsof Sacristán. Però ¿qui hi havia a l'altre costat disposat a cremar l'insomni parlant de Hegel, malgrat les meves evidents ganes de dormir? Parlava amb accent estranger, però jo no recordo que entre els futurs detinguts hi hagués filòsofs centroeuropeus. Potser un estudiant foraster, futur heroi del proper maig del seixanta-vuit? El que sí semblava indubtable és que el correu clandestí que venia amb notícies a mig matí, interrompent les nostres doctes assemblees, era un frare amb els dos braços enguixats que es treia paperets, allò que els estudiants en diuen «chuletas», dels intersticis del motlle d'escaiola i ens anunciava cada vegada que el vèiem la imminent visita del bisbe de Colofó, un bisbe més eremita que diplomàtic.
Sabeu què és el més dramàtic que recordo? Segurament no és l'entrada de la força pública, plena de violència, amb crits autoritaris i empentes als frarets, ni l'assalt a l'escenari per arrabassar-nos els micròfons. És més aviat l'humil expressió de la fam dels golafres, mirant un ou sobrer que un frare sacrificat oferia als més urgits d'aliment. I el més divertit? La pobra imitació de la Gestapo que els grisos feien a les nits utilitzant els fars dels seus vehicles com a fanals de rastreig; aquella seqüència de film francès sobre l'ocupació.