Vaig passar pel vell mercat pagès...

Vaig passar pel vell mercat pagès, com abandonat a aquella hora de la nit, i vaig pujar la costa del portal de les taules, cap a Dalt Vila. La lluna brillava sobre l'empedrat dels carrers costeruts i les meves sabates colpejaven aquelles pedres allisades pel trespoleig del temps. La ciutat tremolava sota la incerta llum. Els estels s'extraviaven entre les fulles de les palmeres, sobre les flors minúscules de les buguenvíl·lees: lianes que penjaven de les parets dels jardins privats. Mai no seré capaç d'oblidar la blancor d'aquells murs, sota la lluna. Cada llenca d'estel acudia a posar-se sobre les flors. Una gota d'esperma tancada entre les bràctees. Vaig aturar-me al baluard de Santa Tecla, sobre un pany de murada. Era sol, en aquella hora. Només el vol feixuc d'una òliba vingué a desviar per un instant la contemplació en què m'havia abstret. Observava la ciutat, de nit, fins al port. Més enllà, la badia d'Eivissa com un llac tranquil. Potser tractava de veure'm a mi mateix a través d'aquella ciutat espectral. L'òliba havia passat a prop meu, el vol feixuc, i s'havia diluït en la fosca dels murs. Possiblement, només per un instant, els meus ulls van topar-se amb la mirada de l'ocell: com espantats de veure'm, oberts de pinte en ample. I eren dues finestres que em permetien encarar-me a un paisatge tràgic, obscur.