Vigileu bé, em diu, assenyalant la punta de la proa

—Vigileu bé—em diu, assenyalant la punta de la proa—. Al «Toro» sortirà el sol. Doblarem Cala Figuera, entrarem a la badia i aleshores veurem Palma. I d'allí al Cel, company!

Ha sortit el sol, hem doblat Cala Figuera i, de sobte, ens hem trobat a la boca de la badia de Palma. Sense voler se m'ha escapat un crit d'entusiasme. ¿És veritablement real això que veig? ¿Són ben de veres aquests rostos lluents i suaus com un fai, i aquells pins que s'abeuren en l'aigua de les caletes i portitxols pintats de sol naixent, i aquestes roques que semblen un engranall de gemmes, i aquest castell fatxendós dalt d'aquest puig tot verd d'arbreda, de murtres i llentiscles, i aquesta gran blancor de cases que fan la rateta amb els vidres de les finestres i riuen de goig en tota l'esgambada del panorama?

No sé pas on mirar. Si bella és la mar de la badia, més bell és el cel alegríssim i més bella, encara, és la terra amb l'esclat de les seves petites i jocundes meravelles.

La Porrassa, Punta la Tor, Coll de la Batalla, Cas Català, Portopí, Bellver... I al fons com un magne joiell damunt la peanya daurada de la ciutat de Palma, la silueta de la Seu, tan coneguda.