VII
Pinacles
Pinacles de colors, vertiginoses inflorescències, paraules de lloança:
aquí la tija d'herba es torna llança.
Però s'equivocaria
qui en parlar d'herba, de lloança, d'espiga,
s'oblidés del llamp a punt de caure,
ignorés les forces invisibles,
veiés el xiprer com un xiprer
i els coloms com uns coloms.
Tot, aquí, respira
singularitat i desafiament,
la natura hi és natura, però transformadament:
és diàleg amb un món que la jutja i la supera.
En una façana, les estàtues
s'arrapen a les torres com els grans a les espigues
—harmonies—;
en l'altra se n'aparten, feixugues de dolor
—desolació.
Naixement i passió.
I una glòria tan incerta que, tan alta, no arriba.