Visitem la capella de Sant Miquel amb uns murals de Ferrer Bassa magnífics, que es conserven complets i gairebé intactes, acabats de restaurar: quan hi entreu sorprèn la forma tan irregular de la capella -encabida entre els contraforts de l'absis de l'església-, però de seguida la vista se us en va cap a les pintures murals. La relativa petitesa d'una capella que successivament ha estat espai devocional de l'abadessa comitent Francesca Saportella, arxiu, guarda-roba i cel·la abacial, així com el fet que els frescos estiguin encaixonats, fa que la primera impressió sigui considerable: els teniu molt a sobre i a tocar. L'execució d'aquest tipus d'obra demana una gran planificació i el concurs de moltes mans per aixecar la bastida, preparar el morter i moldre els pigments: per això cal un taller i un mestre d'obra, que faci de director d'orquestra i prengui les decisions adequades pel que fa a la iconografia i els aspectes tècnics. Aquestes pintures representen dos grans cicles narratius -la passió de Crist i els goigs de la Mare de Déu, tots dos desglossats en vuit escenes-, i una quinzena de figures de sants als laterals: són el primer exponent a la Península de la pintura italiana del Trecento (és a dir, sota la influència directa d'alguns dels seus grans mestres primitius, com Giotto, els germans Lorenzetti i Simone Martini: segons ens diu Artur Ramon al seu museu imaginari, Ferrer Bassa és el pintor més italià d'entre els catalans). Us les mireu, us perdeu en una infinitat de detalls naturalistes prodigiosos, després us deixeu embolcallar per la vivacitat del color i l'atmosfera que se'n desprèn, i sortiu lleugerament transfigurats, com si no acabéssiu de tocar de peus a terra (sort que passa poques vegades).