Cerca per...
Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El Benacantil és una muntanya de 166 metres d'altura que personalitza la façana urbana d'Alacant. Sobre la muntanya s'assenta el castell de Santa Bàrbara, i a la falda es troba el Parc de l'Ereta, els barris de la Santa Creu, Sant Roc, Sant Antoni i Raval Roig. La imatge de la muntanya que es té des de la platja és la d'una mola rocosa que s'assembla a una cara mirant cap a l'esquerra, per això la tradició popular alacantina li atorgà el nom de "la cara del moro", i sovint és utilitzada com a símbol d'Alacant. En la part més alta del castell, en el denominat mascle, podem servir-nos com a lectura d'un text de Baltasar Porcel escrit en un dels viatges que féu pel país i un poema d'Emili Rodríguez-Bernabeu que parla del cercle de muntanyes que envolten la ciutat.
Autor:
Baltasar Porcel i Pujol
Obra: Arran de mar , 1967
Obra: Arran de mar , 1967
Una anàlisi monumentalista no pesaria gaire: l'església de Santa Maria, bona mescla de gòtic i barroc, de tall fi; un parell de temples més; l'Ajuntament, de barroquisme aplacat, aspirant a la distinció; el parc del modern castell de Sant Ferran; el castellàs de Santa Bàrbara, unes extenses ruïnes que s'arrelen fins als cartaginesos, d'un castrense feréstec. Aquest lloc, situat a uns cent quaranta metres d'altitud sobre el turó Benacantil, té una panoràmica dilatada damunt cases i mar i la ruralia de secà. El Benacantil domina la ciutat, es veu de tots costats: és un roc omnipotent i pelat, roig. Val la pena de pujar-hi, encara que hi fa un sol desesperat, torrador. Als seus peus, la Vila Vella, típicament mediterrània: carrers anàrquics, amunt i avall, estrets, d'una relativa pobresa, amb gran moviment humà. Avall, cap a la mar, l'altra barriada popular: la marinera del Raval Roig, on tothom fa vida de carrer i corren gats i nens, entre estris de pesca i cridadissa.
Autor:
Emili Rodríguez Bernabeu
Obra: Obra poètica completa , 2016
Obra: Obra poètica completa , 2016
Metamorfosi
No tinc altra memòria d'infantesa
sobre el voltant inexplorat de la ciutat
que aquell bell cercle blau de les muntanyes.
D'aquell bell cercle màgic de muntanyes,
un món, o laberint, d'ombries i de cingles,
d'humits indrets irrevocables
—amb l'amenaça alternativa de sequeres—.
Aitana n'és la reina,
amb les neus remotíssimes d'hiverns que imaginàvem
al redós del tendur.
Un món que colombràvem
agrest, puixant, reblert de meravella,
desconegut, profund a l'hora baixa,
sempre observat de lluny,
interior, verge, somiat.
Altres indrets de Alacant:
Indrets