Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Aquesta platja pren el seu nom del castellà postigo, un petit porticó que hi havia a l'entrada de la població. Es troba en ple casc urbà alacantí, als peus del Castell de la Santa Bàrbara, i és vorejada per un passeig marítim de palmeres. És una icona de la cultura popular valenciana, i sovint se l'esmenta en cançons populars, la més famosa de les quals és "La manta al coll". En el seu extrem nord, quan pren el nom de platja del Cocò, s'hi encenen les famoses fogueres de Sant Joan. Situats en el bell mig de l'ampla franja de sorra que la caracteritza podem llegir el sonet que Lluís Alpera li va dedicar equiperant la visió real, amb referència al Puig Campana i a les fogueres, amb tot de referents culturals, especialment musicals. També escau d'escoltar-hi la cançó popular que té com epicentre el Postiguet interpretada pels Pavesos i llegir-hi fragments d'Alacant a sarpades, Un palau d'hivern i un passatge de Tast de salobre, de Joan Lluís Moreno.
El Postiguet
Lleopards encesos cavalquen la nit
de l'estiu i desafien la gola tallant
i engolidora del Puigcampana.
Xampany de versos ofegats en un país
ambigu de fronteres i contorns trencats
per palmeres multicolors de focs i evasions.
Angúnia de paraula sense fons en la nit
de Sant Joan. Oh memòria voluptuosa
que et rius del seny consirós del poeta.
Sant Joan s'esmuny cap a la platja del Postiguet
a incendiar el candor de les galtes en flor
amb un minuet en la major per Boccherini.
La manta al coll i el cabasset
mon anirem al Postiguet
la manta al coll i el cabasset,
mon anirem, mon anirem al Postiguet
arreando xim-pam-pum
arreando xim-pam-pum.
Una volta passejava
un guàrdia 'monocipal'
passejant-se per la plaça
cap amunt i cap avall,
de la bragueta li faltava
la mansaneta i un botó
i per allí se li mostrava
Don Joaquim el director.
La manta al coll i el cabasset
mon anirem al Postiguet
la manta al coll i el cabasset,
mon anirem, mon anirem al Postiguet
arreando xim-pam-pum
arreando xim-pam-pum.
Una volta quan tornava
el tio Pep de l'horta
es va trobar de casa
oberta la porta,
pujant per l'escaleta
es troba un senyoret
que, oberta la bragueta,
li ensenyaba el cacauet.
La manta al coll i el cabasset
mon anirem al Postiguet
la manta al coll i el cabasset,
mon anirem, mon anirem al Postiguet
arreando xim-pam-pum
arreando xim-pam-pum.
Les xicotes de Xixona
s'han comprat una romana
per a pesar-se les mamelles
dos voltes a la setmana,
si vols que te la faça
posa't panxa cap amunt
i voràs la polseguera
que t'ix pel forat del cul.
La manta al coll i el cabasset
mon anirem al Postiguet
la manta al coll i el cabasset,
mon anirem, mon anirem al Postiguet
arreando xim-pam-pum
arreando xim-pam-pum.
Per dos quinzets un puro
per tres una pipa
per quatre una guitarra
per cinc una xica,
el puro p'a fumar
la pipa p'a lluir
la guitarra p'a tocar
i la xica... p'a dormir.
La manta al coll i el cabasset
mon anirem al Postiguet
la manta al coll i el cabasset,
mon anirem, mon anirem al Postiguet
arreando xim-pam-pum
arreando xim-pam-pum.
Durant els últims vint anys, el Postiguet ha canviat de fesomia moltes vegades, però en essència continua sent la mateixa platja en la qual, mig segle arrere, els xiquets es llançaven a l'aigua per a recollir amb la boca els xavos que tiraven els turistes des dels miradors. Des dels anys anteriors a la Guerra d'Espanya, formaven colles de petits trapezistes sense trampolí que es submergien en el Postiguet des de balnearis de noms tan suggerents com Baños de Simó, La Esperanza, Diana, Las Delicias, Neptuno, La Estrella, La Rosa, La Florida, Almirante, La Confíanza, La Alhambra... Els dos últims balnearis van perdurar fins el 25 de maig de 1969, quan la remodelació del passeig de Gómiz els va esborrar definitivament del mapa i l'estètica del Postiguet va canviar per a sempre.
Aquesta platja íntima, urbana, està unida a les famílies alacantines com acer soldat amb un bufador sentimental. El Postiguet ha estat sempre la platja dels alacantins, i tots els banyistes forasters han d'acceptar-ho així. El seu nom és degut a l'existència d'un antic porticó —postígo, en deien— que donava a l'arena i va ser com l'entrada a la sala d'estar.
Benvolguda amiga:
Avui me n'he vingut a passejar pel port, en aquesta hora de la caiguda de la tarda. Hi ha altres dies que m'aprope fins la platja del Cocó, on deixen les seves barques els pescadors del raval Roig. M'agrada oir-los conversar mentre mire com estenen les xarxes.
¡Com són de plàcides les hores en què l'obscuritat esborra a poc a poc les siluetes de la gent i les ones que, en un ritme constant, se succeeixen les unes a les altres damunt l'arena!
L'aigua feia una olor pudenta vora el malacó de la costa i he hagut de venir fins a la farola, en la punta de l'escullera, on l'atmosfera és netejada per la brisa i l'aire duu un gust agradós de salnitre.
A penes hi ha gent. Algun pescador mig adormit vora la seua canya de pescar, algun grup de mariners dels cuirassats anglesos que fondegen aquí des de fa uns dies, els carrabiners que es passegen ociosos pel dic.
En el moll de Llevant es veuen sacs, tonells i caixons de fusta amuntegats vora els nous tinglados del port. Hi ha una carro ple de barrils que va lentament cap a la ciutat. Hi ha vagons buits que romanen adormits sobre les vies. Uns estiuejants es passegen per la dàrsena en una barca de rems. Hi ha més bots i barques enllà la bocana del port.
Una dona rossa, potser vinguda del nord d'Europa, abillada amb un vestit blanc que mou la brisa i amb una gran pamela de palla, es passeja vora mar acompanyada d'un nen. Una ombrel·la de randa, plegada ja, la deu haver protegida del tebi sol de la tarda.
Des d'ací, la ciutat sembla deserta. No hi ha res que delate el malaveig dels carrers i les avingudes propi d'aquesta època de l'any. Les cases del passeig dels Màrtirs es retallen per damunt les palmeres. Cap al ponent es destaca la barraca de fusta del Club de Regates acabada de pintar. Més enllà estan els arbres del passeig de Canalejas. I més enllà encara, la taca negra del Palmerar. La claredat del dia permet veure l'illa de Tabarca i el cap de Santa Pola.
Al davant meu s'alineen les torres i les cúpules de Santa Maria, de l'Ajuntament i de Sant Nicolau, protegides per la mola grandiosa, resseca i blanca del mont del Benacantil. Les belles araucàries de la replaceta de les Barques sobresurten per damunt dels terrats. Les cases de colors vius de la Vila Vella i del barri de la Santa Creu pugen, apinyades, pel vessant de la muntanya fins al polvorí de l'Ereta. Per damunt de tot, la muralla sinuosa tanca el paisatge. El castell de Santa Bàrbara, a contrallum, domina la ciutat, com vigilant-la.
Es troben ara buits i en silenci els balnearis de la platja del Postiguet, que ací en la postal pots veure bulliciosos, plens de persones que prenen banys de mar amb vistosos maillots, que es recolzen en les passarel·les tot observant els jocs dels banyistes, o que passegen coberts amb una gorra, un panamà o un para-sol.
Els banys Diana, amb les seues torretes i les seues llanternes, les seues voltes i els seus tendals de lona que mou el vent, semblen des d'ací un palau venecià. El balneari de l'Estrella, que durant el dia s'omple d'una gentada alegre i parladora, sembla ara un templet oriental que, flotant a la deriva, haguera varat en aquesta platja. El vell balneari de l'Esperança està poblat només per fantasmes. Cruix la seua estructura metàl·lica, rosegada i rovellada per l'aigua de la mar any rere any, sense que les successives i nombroses capes de pintura hagen pogut protegir-la. Els banys de l'Aliança, amb el record de tots els moments feliços que hi hem passat, són ja, a males penes, un muntó de fustes podrides. Tots, tots estan abandonats, vells, decrèpits. Un alè de mort plana per damunt d'ells.
- On vols que anem? T'apeteix passejar? Fa un dia esplèndid.
El vell no va contestar de seguida.
-Vull que em portes al Postiguet i al port. Primer, al Postiguet; després, al port -va dir al cap d'uns segons.
Luz Marina li va acaronar els escassos cabells parsimoniosament. Va copsar de seguida el sentit d'aquelles paraules, el deler de visitar aquells llocs.
Van eixir de casa al voltant de les onze. El dia era realment lluminós. Feia calor, una calor, però, suportable encara. Luz Marina conduí la cadira de rodes cap a la platja. Travessaren lentament l'Esplanada, vorejada de palmeres i de grups de jubilats que parlaven animadament asseguts en cadires de lloguer. En arribar al passeig del Postiguet, va situar Vicent al costat d'un dels bancs i s'hi va asseure. La platja començava a tenir una animació més pròpia dels mesos d'estiu que dels darrers dies de primavera.
No van parlar. S'hi van estar en silenci, embadalits, amb els esguards i els pensaments vagarejant sobre l'arena i sobre la mar.
-Ja t'he contat que m'encantava vindre a esta platja quan era menut? -preguntà Vicent després d'una estona llarga.
-Sí, ja m'ho has contat.
-Aquell hotel d'allí no estava. També t'ho he contat, això? -afegí després d'una altra pausa.
-També.
-Al teu poble no hi ha platja.
-No, no n'hi ha.
-La trobaràs a faltar quan te'n tornes allà.
-Sí, la trobaré a faltar. Em quedaria sempre ací contemplant la mar.
-Jo també la trobaré a faltar.
Luz Marina va agafar la mà de Vicent entre les seues sense deixar de mirar l'aigua.
-Vols que anem al port?
-Sí. Tinc ganes de mirar les barques -va respondre el vell.
No tardaren més de cinc minuts a anar des de la platja fins al port. No va ser fàcil trobar-hi un banc lliure. Ancians solitaris, turistes de pell blanquinosa, pescadors i alguna parella de joves festejant ocupaven la major part dels bancs que s'estenien al llarg del passeig.
-Ja t'he contat que des d'este port va salpar l'últim vaixell de refugiats de la Guerra Civil? -va dir Vicent després que transcorregueren uns minuts sense dir res.
-Sí, ja m'ho has contat -somrigué Luz Marina.
-De vegades pense que, en realitat, tots som exiliats.
El mateix dia que ens van expulsar del paradís ens van enviar a l'exili per sempre més.
-Però tu no creus en tot això del paradís i de l'infern.
-No, jo no crec en res d'això. A hores d'ara ja només crec en la vida i en la mort.
-Has dit en l'amor? -preguntà erròniament a posta.
-Sí, això mateix, en l'amor -repetí Vicent en un to més aviat amarg-. T'he contat també que la mar ha sigut una de les meues passions?
-Sí, també m'ho has contat.
-Aleshores ja t'he contat tot el que havia de contar-te.
Vicent va contemplar les barques i va enyorar la frescor de la brisa marina acariciant-li el rostre. Va enyorar la llum tèbia i càlida de l'alba i el suau balanceig de la barca solcant les aigües dòcils els matins de diumenge, quan s'endinsava tot sol en la mar amb l'única companyia dels seus pensaments.
-Tornem a casa.
-Vols que tornem ja a casa?
-Sí. Els paradisos sempre són efímers. Duren just el temps que tardem a exiliar-nos.
Altres indrets de Alacant: