Autor:
Joan Lluís Moreno i Congost
Obra:
Tast de salobre
, 2017
- On vols que anem? T'apeteix passejar? Fa un dia esplèndid.
El vell no va contestar de seguida.
-Vull que em portes al Postiguet i al port. Primer, al Postiguet; després, al port -va dir al cap d'uns segons.
Luz Marina li va acaronar els escassos cabells parsimoniosament. Va copsar de seguida el sentit d'aquelles paraules, el deler de visitar aquells llocs.
Van eixir de casa al voltant de les onze. El dia era realment lluminós. Feia calor, una calor, però, suportable encara. Luz Marina conduí la cadira de rodes cap a la platja. Travessaren lentament l'Esplanada, vorejada de palmeres i de grups de jubilats que parlaven animadament asseguts en cadires de lloguer. En arribar al passeig del Postiguet, va situar Vicent al costat d'un dels bancs i s'hi va asseure. La platja començava a tenir una animació més pròpia dels mesos d'estiu que dels darrers dies de primavera.
No van parlar. S'hi van estar en silenci, embadalits, amb els esguards i els pensaments vagarejant sobre l'arena i sobre la mar.
-Ja t'he contat que m'encantava vindre a esta platja quan era menut? -preguntà Vicent després d'una estona llarga.
-Sí, ja m'ho has contat.
-Aquell hotel d'allí no estava. També t'ho he contat, això? -afegí després d'una altra pausa.
-També.
-Al teu poble no hi ha platja.
-No, no n'hi ha.
-La trobaràs a faltar quan te'n tornes allà.
-Sí, la trobaré a faltar. Em quedaria sempre ací contemplant la mar.
-Jo també la trobaré a faltar.
Luz Marina va agafar la mà de Vicent entre les seues sense deixar de mirar l'aigua.
-Vols que anem al port?
-Sí. Tinc ganes de mirar les barques -va respondre el vell.
No tardaren més de cinc minuts a anar des de la platja fins al port. No va ser fàcil trobar-hi un banc lliure. Ancians solitaris, turistes de pell blanquinosa, pescadors i alguna parella de joves festejant ocupaven la major part dels bancs que s'estenien al llarg del passeig.
-Ja t'he contat que des d'este port va salpar l'últim vaixell de refugiats de la Guerra Civil? -va dir Vicent després que transcorregueren uns minuts sense dir res.
-Sí, ja m'ho has contat -somrigué Luz Marina.
-De vegades pense que, en realitat, tots som exiliats.
El mateix dia que ens van expulsar del paradís ens van enviar a l'exili per sempre més.
-Però tu no creus en tot això del paradís i de l'infern.
-No, jo no crec en res d'això. A hores d'ara ja només crec en la vida i en la mort.
-Has dit en l'amor? -preguntà erròniament a posta.
-Sí, això mateix, en l'amor -repetí Vicent en un to més aviat amarg-. T'he contat també que la mar ha sigut una de les meues passions?
-Sí, també m'ho has contat.
-Aleshores ja t'he contat tot el que havia de contar-te.
Vicent va contemplar les barques i va enyorar la frescor de la brisa marina acariciant-li el rostre. Va enyorar la llum tèbia i càlida de l'alba i el suau balanceig de la barca solcant les aigües dòcils els matins de diumenge, quan s'endinsava tot sol en la mar amb l'única companyia dels seus pensaments.
-Tornem a casa.
-Vols que tornem ja a casa?
-Sí. Els paradisos sempre són efímers. Duren just el temps que tardem a exiliar-nos.
