Monument a Gabriel Miró

Autor: Josep Pla i Casadevall
Obra: Notes per a Sílvia , 1974
Pàgina: 176

A Alacant, l'estació dels autobusos és al final del passeig de palmeres de davant del port i del mar. Aquest passeig de palmeres, tan ben tingudes, és d'un meridionalisme gairebé professional — com hi ha persones professionalment simpàtiques. En els establiments del passeig, la influència del medio pelo de Madrid és molt visible. Com que plou i és tard, no es troba gaire gent enlloc; però, si trobeu algú ben vestit, us fa l'efecte que domina els tòpics i la gesticulació de la cursileria peninsular més acreditada. Les casades joves, sobretot, hi semblen molt donades. L'interior de la població m'agrada més. Hi ha algun bon restaurant: s'hi poden menjar algunes condimentacions de l'arròs que en els establiments d'alimentació de València s'han fet introbables. A València — com a Barcelona — la tendència a la vulgaritat i a la carrincloneria és permanent i fatal. A Alacant, hi tinc alguns amics, molt agradables. Em porten a visitar un centre cultural—de la Caixa del país... La influència madrilenya és total: la cultura, escassa. Patriotisme local: Gabriel Miró i Oscar Esplà; en últim terme, Azorín. ¿Quin llenguatge utilitzà Gabriel Miró, per a expressar-se? Aparentment el castellà. Però, quin castellà? Pobre Miró, com degué patir! Quan el vaig conèixer, semblava un home que patia. D'Oscar Esplà, no en tinc la més lleu notícia. De vegades sóc un home de sort. Sobre Azorín, n'he parlat llargament. He passat dos dies a Alacant en una suavitat emplujada i àtona, molt agradable. La gent amb qui he parlat m'ha semblat seriosa, una mica sentenciosa i tirant a trista. Sensació de trobar-me en un altre país.

Autor: Albert Ràfols Casamada
Obra: L'escorça dels dies , 1984
Pàgines: 201-202

12 de novembre, Alacant

 

El matí anem a passejar per Alacant. El Castell de Sta. Bàrbara i el barri antic. Després anem a la galeria a veure com queda l'exposició. La galeria és molt irregular de planta i les parets negres. Però, com que la il·luminació és bona, el conjunt queda bé.

La llum d'Alacant és d'un blanc esvaït que ens recorda la d'Eivissa i Atenes. Per dinar, Margarita Borja, la directora de la galeria, una noia jove, simpàtica i molt activa, ens fa un plat típic d'Alacant: olleta, una sopa de verdures i llegums, boníssima.

A la tarda vaig a veure l'única llibreria de llibres valencians (Set i Mig) però està tancada, no sé per què. M'arribo a la plaça de Gabriel Miró, que és el costat mateix. És una plaça molt bonica, amb una font fi de segle al mig i uns arbres impressionants. Uns ficus enormes, exuberants, barrejats amb palmeres (Alacant és la ciutat de les palmeres) i plàtans i fins una mena d'avet: una araucària, m'han dit després.

Era l'hora en què els ocells van a jóc i hi havia una piuladissa que omplia tot l'àmbit de la plaça. El cel, abans de fer-se fosc del tot, ha anat agafant una tonalitat densa, un blau turquesa fosc, que no havia vist mai.

Autor: Marià Sánchez Soler
Obra: Alacant a sarpades , 2004
Pàgines: 22-23

Després, amb la serena a la cara, enfilem Sant Ferran i ens deturem a la plaça de Gabriel Miró. El murmuri monòton de la font podria amansir les feres, però no silencia el deteriorament d'un dels racons més bells de la ciutat, assetjat pels bars de cambreres, la prostitució i els tuguris indescriptibles. La plaça de Gabriel Miró, o de Correus, va conèixer fa molt anys els jocs de la infantesa, les carícies dels enamorats, la soledat dels qui acabaven de trametre una carta de nostàlgia. Ara ningú pot seure-hi sense sentir-se observat i sota sospita. Et sents tan arraconat com el bust de Miró o el sortidor desemparat que humiteja el pedestal entre flors esplendoroses.

A pesar de tot, l'aire s'omple de paraules i, d'alguna manera, l'estàtua de Miró intenta repetir al visitant: Yo no sé si será la mejor tierra del mundo; pero sé que su cumbre, su tacto, su vaho, traspasa siempre nuestra vida con suavidad de óleo precioso i una fortaleza de vino viejo. No la trocaríamos por la más abundante. Tierra nuestra por la que aprendimos a sentir i a interpretar el paisaje en su desnudez y aún en carne viva.