Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El Panteó de Quijano és un dels parcs més emblemàtics de la ciutat d'Alacant. Un recés de pau en la bullícia diària i un parc que convida a la reflexió. La seva història naix amb la bondat d'un home, Trino González de Quijano, governador civil, que va lluitar contra una epidèmia que es va declarar a Alacant a la fi del segle XIX i que va acabar també amb la seva vida. Alacant va elevar en la seva memòria i per a l'eternitat un monument de gratitud que s'aixeca al centre del jardí. Un conjunt piramidal de pedra i marbre negre, coronat per un gran obelisc. El parc també compta amb una petita i singular cova, un petit estany amb granotes de pedra molt a l'estil romàntic i una petita caseta que fins fa poc va ser una biblioteca. A la memòria del benefactor podem llegir el poema que Teodor Llorente li va dedicar el 1909; una evocació de records infantils d'Emili Rodríguez-Bernabeu i, finalment, dues de to ben diferent, de les nits d'oci i alcohol de després del franquisme, de la mà de Marià Sànchez i Lliris Picó.
[Present de flors]
[Homenatge de germanor]
Ou, Alacant, València vui t'envia
un present de ses flors
en senyal de sa grata germania,
en fe dels seus amors.
Tu sempre fores noble, sempre bona,
i tens un sentiment
que a ton front ciny esplèndida corona,
lo sant agraïment.
Entre to monuments vore m'agrada
(potser és el millor)
la tomba augusta sempre venerada
d'un gran benefactor.
A eixa tomba, donant lliçó i exemple
als propis i als estranys,
vas generosa, com si fos un temple,
a pregar tots els anys.
València vol posar en aixa llosa
les flors que ara te du,
per si pot ser aixís més agradosa
l'ofrena per a tu.
Entre eixes tendres flors, plens d'alegria,
mos pobres versos van;
i si no puc donar-los poesia,
ells de son dolç aroma la pendran.
Panteó de Quijano
Era una selva. Per a nosaltres fou un paratge impenetrable. L'estil era de jardí espanyol, o italià, o àrab. Va ser un laberint inextricable. Hi vorejaven xiprers que impedien la visió des del carrer estant. I, dintre, cada contrada era un món diferent. Vetlaven quatre altíssimes araucanes excelses centenàries, i una munió d'olms feien l'ombra atapeïda i fresca dels somnis de la nostra infantesa; mentre les datures arborees exhalaven la flaire profunda de les primeres evocacions. Un acurat jardí, gelosament guardat: allí, a la caseta blanca i blava, hi vivia un drac que espatlava els infants massa atarantats dels anys quaranta.
Des del Carrer dels Arbres pujava un ensomni de brisa des del centre del mar.
Com la nit anterior, vaig pujar al Barri per a beure'm un parell de plis-plais, cafè licor amb Coca-cola, i arredonir la faena amb un gintònic. Prenia l'última copa en la plaça de Quijano. Portava a la mà un got de plàstic, dins del qual la tònica transparent, ja sense bombolles, havia estat contaminada amb ginebra de garrafa, capaç de dissoldre els glaçonets de gel amb rapidesa sulfúrica, reinjectada en una botella de Gordon's.
En la matinada hivernal, el Barri traspuava el rebombori implacable de cada dissabte/diumenge; i els cossos adolescents, concentrats carnalment a la plaça, alçaven el fred nocturn cap a una temperatura catalítica que ens apropava a la primavera. Jo havia viscut i sentit aquells carrers com un dels meus paisatges favorits. M'agradava el lloc, i envoltat per aquest sentiment era al carrer després que un dels cambrers, amb fermesa pròpia del justicier Charles Bronson, em recordara que «ens veiem obligats a tancar a les tres de la matinada en compliment de l'horari oficial».
Un mar de caps, sorgits de l'interior dels antres clausurats a l'uníson, s'agitava a la plaça, amb una bullícia de la qual prompte emergirien els primers crits: ¡Todos al Ayuntamiento! Amb certa curiositat, em vaig distanciar alguns metres per a veure en perspectiva aquella onada sinuosa, festiva, bullent i majoritàriament estudiantil, aferrada darrere les últimes cerveses. La nit era jove, i tendra, i tot just havia començat per a nosaltres.
En peu, damunt el petit mur que envolta la vorera del centre de la plaça, dos xics amb el cap rapat, caçadora verda i pantalons cenyits, s'havien erigit en agitadors de masses. I la seua consigna em va deixar perplex:
-¡Puta Valencia! ¡Todos al Ayuntamiento!
Després cridaren la mateixa tonadeta utilitzada per a demanar aigua als bombers durant la cremà de la nit de Sant Joan, però aplicada al mandatari local.
- ¡Alcalde, cabrón, hijoputa y maricón!
I de seguida començaren a baixar pel carrer de Sant Nicolau, cap a la plaça de l'Ajuntament, carrer avall, a través del pòrtic d'Ansaldo. En concentrar-se davant el Palau, algunes colles brandaven litrones com si foren armes contundents.
Asseguda en un banc del Panteó de Quijano, Camil·la recorda que quan era petita somiava que quan fóra gran es casaria i tindria una llar preciosa, com la mare. Sí, d'acord, també somiava que tindria una carrera, perquè els pares sempre li insistien: "una carrera, Camil·la, la que siga, però has d'estudiar una carrera per no haver de dependre sempre d'un home...". Ella, però, mai no va tindre clar que volia estudiar, ni tan sols si realment volia estudiar... Féu magisteri, com quasi tots els que no saben què fer, i després resultà que li agradava ensenyar. I mentre estudiava somiava que un dia faria classe en una escola i tindria un marit... I després?
Comença a fosquejar i la serena d'aquest vespre de tardor li gela els ossos i el cor. Amb un gest nerviós acarona el coll de la botella de vi que porta sota l'aixella embolicada amb una bossa de plàstic com si fóra un secret indigne; quan arribe a casa se'n farà una copeta... Una només, ho té decidit: avui no se l'acabarà tot...
Carrer de Calderon avall, mentre mira distreta els llums dels aparadors que s'acaben d'encendre, intenta recordar quan i per què va començar a beure... ja no se'n recorda molt bé. Li fa l'efecte, però, que al principi foren només unes copetes de vi, de bon vi, després...
Altres indrets de Alacant: