Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Miguel Hernández va ser empresonat a Sevilla, i durant aquest temps, la seva dona Josefina Manresa li va enviar una carta on mencionava que només tenia pa i cebes per menjar. Com a resposta, el poeta va compondre les "Nanas de la cebolla". De Sevilla el traslladen a la presó penal de Torrijos a Madrid. Gràcies a les gestions de Pablo Neruda davant d'un cardenal, el setembre de 1939, el posen en llibertat inesperadament sense ser processat. Torna a Oriola i és delatat i, novament, detingut. És jutjat i condemnat a mort al març de 1940. Novament amics intel·lectuals i eclesiàstics intercedeixen per ell i se li commuta la pena per la de trenta anys. Després de passar per diversos penals, el 1941 va ser traslladat al Reformatori d'Adults d'Alacant, on coneix a Antonio Buero Vallejo, qui li fa un retrat a carbonet. Allà va emmalaltir: de la bronquitis passa al tifus, que es va complicar amb una tuberculosi. Se li ofereix penicil·lina a canvi que abjuri del seu ateisme, però ell s'hi nega. Mor a la infermeria de la presó alacantina a les 5.32 h de la matinada del 28 de març de 1942. A l'exterior de l'antiga presó, avui seu dels Jutjats alacantins, en un dels jardins que els limiten pels laterals o la part posterior, podem llegir poemes seus a banda de dos dels que li va dedicar Vicent Andrés Estellés. També hi serà escaient la lectura d'un fragment de La presó del cel, de Joaquim Espinós.
I
Secretament arribava a Alacant
per tu, Miguel, solitari al teu nínxol
amb un clavell encés al gerro humil.
Per tu he mirat la mar amb alegria,
per tu només anava entre els xiprers,
per tu només entre una pols remota,
per tu només que ací jeus, amarguíssim,
el meu record, el meu dolor més gran,
ah fonda veu, ah barranc d'Oriola.
Per tu, amic meu, que mai no he conegut,
que mai no he vist, però que et sent a prop,
molt a prop meu, del meu dolor més gran.
Per tu he tornat novament a Alacant.
Jo tinc, per tu, llibres assenyalats,
crucificats amb un llapis indigne,
tot intentant resseguir-te les passes,
el vers ocult, el vent que l'empenyia,
aquest gran vent, de popular origen
un vent de braus o de cavalls terribles;
per tu, amic meu, sóc un sac de preguntes.
Retornaràs, Miguel, amb ales tèbies,
la tebior que tant necessitaves,
i amb clares mans d'impartir el poema
que ha de cosir el que es vol descosit
i ha d'ajuntar definitivament
pedres i mots que es voldrien dispersos.
Has de tornar agrupant el teu poble
dessota el vent de la teua bandera,
dessota el vent de la teua veu fonda
de claredats encara no aclarides,
i menjarem el pa amb oli a la taula,
beurem el vi de l'acord comunal
i a genollons rescatarem les lloses
i cantarà pels teus horts d'Oriola
el rossinyol de voluntat de vidre,
el rossinyol que persevera, encara,
el rossinyol damunt l'os del teu front.
Ah, viurem jorns, llibertat solidària,
compartirem el país i la casa,
retrobarem les barres enterrades,
i ha de cremar el seu foc les pupil·les!
Per tu, per tu he tornat a Alacant.
T'he retrobat al fons d'un plat humil,
tu, valerós, de secretes fondàries,
oh clar Miguel de taronges solars,
oh trist Miguel de les hores més fondes,
incorporat al moviment del poble,
tot restablert l'ordre que abans no hi era,
oh altiu Miguel de la veu combativa!
III
Enamorats de la teua mort, feien
raonaments i pastaven uns textos,
aquells que mai no han entès el que deies.
Fores motiu de conversa i tertúlia,
i estaves mort i ben mort al teu nínxol,
cosa que mai ells no havien pensat.
La teua mort, la trista mort brutal
a la presó, un dia qualsevol.
Ara t'han mort o t'han assassinat
dient-se amics i companys seguríssims.
No estaves mort! Estaves viu encara!
Encara ho ets, per al qui ho vol saber,
i dius el pes precís de la paraula!
Després de mort, l'assassinat, Miguel,
pobre Miguel amb aquells ulls de febre,
aquelles dents que jamai perdonaren!
Ells t'han volgut assassinar! Són ells!
El professor De Res et mesurava
tot consultant diaris i receptes
sense pensar mai les teues fondàries.
Parla amb accent de morena obstruïda,
i el caminar com d'anda, de gaidó,
perquè el forat del cul potser li cou.
Hola què tal arriba el seu amic
i tots plegats inicien amb mans
de maricó la gran confusió.
Hombre... Miguel... Yo creo que Miguel...
Miguel no és assumpte d'acadèmics!
Miguel sols és un assumpte del poble!
Miguel sols és País Valencià!
Ara ha arribat el moment teu, del poble,
de ramaders, d'agricultors, de lluita,
pèls i suor, i et tornem a la vida.
Torna, Miguel, amb pas de comissari!
Torna Miguel, amb pas de capità!
Li donà les gràcies, ficà les pomes dins el farcell i se n'anà caminant vers on li havia dit la dona. Al cap d'una estona va veure un edifici imponent, de murs grisos: devia ser la presó. Al voltant de la porta d'entrada, presidida pel jou i les fletxes falangistes, es congregava una gran quantitat de gent. La majoria eren dones que anaven a visitar els marits, moltes amb una cistella o un farcell com el seu a la mà i algunes acompanyades per xiquets. També hi havia gent gran que anava a veure els fills. Tots vestien roba humil quan no apedaçada i duien gravada als ulls una pena molt fonda. Preguntà i li digueren que la cosa anava per torns, que normalment hi havia dues comunicacions, com a molt tres, que acabava d'entrar la segona a les onze i que esperaven que n'hi haguera una última a les dotze.
Efectivament, a les dotze s'obriren les portes i un grup de visitants isqué. En acabant, els guàrdies conduïren el grup que esperava al pati de la presó. Un funcionari prenia nota del seu nom i del pres que volien veure i els registrava cistelles i farcells. Al cap d'una estona els introduïren per la porta que donava al locutori, una sala no molt gran, partida per un passadís flanquejat per reixes. A l'altra part de la reixa, pegat a la paret, va veure Toni. Tot i que se'l veia fatigat i ullerós, somrigué en reconèixer-la.
Altres indrets de Alacant: