Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
L'esglesiola que culmina el turó del Calvari data del segle XVIII. De dalt estant es contempla una vista panoràmica de la vila i serà un bon punt per llegir dos fragments que Josep Maria Espinàs va dedicar amb detall les capellets del Calvari i alguns detalls de l'ermita.
En Sebastià i jo anem a veure el Calvari, als afores de Vistabella. De la base del camí al cim del turó, es veuen dues files de capelletes, set a cada fila, que convergeixen, muntanya amunt, on hi ha l'ermita. Cada capelleta —com aquelles que tradicionalment es posaven a la vora d'un camí, o en una cruïlla, la petita imatge d'un sant o d'una marededéu— correspon a una de les catorze estacions del Via Crucis, que hi és representada sobre ceràmica. Algunes d'aquestes rajoles ja estan una mica escrostonades, i algun cap de Jesús, o algun fragment de creu, o de túnica dels diversos personatges, ara és blanc pel desgast. Aquest matí, arribant a Vistabella, ja m'havia sorprès aquest turó tan estrany, perquè de lluny s'hi veien plantades una sèrie de columnes blanques, un blanc que a ple sol contrastava molt artificialment amb la pell més fosca del turó.
Seguim unes quantes de les capelletes, les que es troben més avall. El sol es pon per darrera el turó, i el pendent fa que un seguit de creus es retallin, muntanya amunt, contra el cel. Aleshores baixa un senyor, pel camí que deu dur fins a l'ermita del cim, i veig que quan és davant de cada capelleta s'atura, i posa una mà devota sobre cada ceràmica, i si això és costum popular m'explico que la superfície esmaltada de les rajoles hagi saltat en bastants punts. Quan passa pel nostre costat, veient que estem aturats contemplant les capelletes que tenim més a l'abast, ens diu:
—Hay que subir hasta arriba, ¿eh?
És un home voluminós, fer el Calvari li deu suposar un cert esforç, i l'exercici de salut física es deu afegir a l'exercici de salut espiritual. El que passa és que nosaltres ja hem fet, avui, el nostre modest calvari particular i laic, pujant a peu de Benafigos a Vistabella, sense aturar-nos en cap estació i sense guanyar, lamentablement, cap indulgència.
A la façana de l'església hi ha un pedrís, amb tres homes, i com que al Calvari hem vist que el cel es tapava a estones i una sospitosa nuvolada avançava des del sud, els he preguntat si creien que tindríem pluja.
—No farà tempesta, l'aire és de marina. Si vingués del nord, potser sí que ens banyaríem.
Tothom, aquí, diu banyar-se i no mullar-se, un banyar-se que, com altres mots d'ús popular entre valencians, és herència conservada del català clàssic. A Vistabella hi ha aquesta dita:
Penyagolosa boirada,
als tres dies eixuta o banyada.
L'home tindrà raó, no ens banyarem pas, i encara que la pluja faci falta seria molt incòmode que comparegués demà, quan hem d'anar per la muntanya fins a Xodos. Em pregunta si hem vist el Pla. Sí, des del Calvari. Vistabella té, com Benafígos, un pla molt extens al darrera, un pla que sorprèn en aquesta altitud d'accés tan esquerp —l'home ha dit, abans:
«Ací estem, en este banc, a mil dos-cents seixanta-vuit metres», per justificar l'airet que passa, però també que el sol hi pica fort, «el banc està calent, encara, se m'escalfen les anques». I em diu que si hem vist el Pla, ja ens haurem adonat que d'arbres res, que a Benafígos, que és una mica més baix, encara n'hi ha, però que aquí el que es pot fer són cereals. I és ben cert que l'espectacle del pla de Vistabella era increïble, amb grans extensions groguenques, com si s'haguessin trasplantat a més de mil metres uns camps de blat de la Segarra.
Altres indrets de Vistabella del Maestrat: