Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El castell, que està situat estratègicament (a uns 1.063 metres d'altura, a la part alta de la mola en què s'ubica la resta de la població, i sobre un precipici de 70 metres d'altura) a la conca alta del riu Alcalatén, estava destinat a la vigilància i defensa de la vall enfront de les terres de Vistabella, per a això, formava part d'un sistema de fortificacions que protegia la vall, impedint d'aquesta manera que el pas natural des de les terres d'Aragó (per Mosqueruela) fins a Borriana, quedés sense protecció. Hi podem llegir un text de Josep Maria Espinàs, diverses anotacions de dietari de Gustau Muñoz i dos fragments de'Ignot, de Manuel Baixauli.
Obre la porta un home alt i ben plantat, amb barba i aire de professor universitari o de metge distingit que passa les vacances en la tranquil·litat de Xodos. Gustau Muñoz i la seva dona, María José, viuen efectivament a València. S'han fet aquesta casa perquè ella, que és metgessa, va exercir un temps aquí. D'ell en sé, de moment, que és traductor. Són una gent que mostren una afable naturalitat, i quan veig la qualitat de l'interior de la casa em sento desqualificat per l'aspecte que dec tenir després de la caminada, per la meva ridícula motxilleta, per la pols que les sabates han anat recollint i que no voldria escampar per aquest terra tan net. Però la parella ens guia cap a una escala —la casa, gairebé penjada sobre el paisatge, té dues plantes— i un cop al pis de baix ens ensenya l'habitació on podrem dormir, esplèndida, fresca, amb una finestra des de la qual es veu el cim del Penyagolosa. Però el que m'ha impressionat és que la casa és plena de llibres, metres i metres de prestatges. Hi veig El túnel dels anys 40, del meu cunyat, Nèstor Lujàn. Em sembla que hi ha bastants llibres d'economia, potser és la professió de l'amo de la casa. La veritat és que seria un desastre com a periodista, perquè no faré preguntes, no arribaré a saber pràcticament res del meu amfitrió, que d'altra banda és discretíssim. I és que en aquest cas —no me n'he adonat fins molt més tard— jo he estat més que mai un simple caminant, que no sap com hi ha arribat, que porta al damunt l'experiència d'allotjaments sovint precaris, i accepta la inesperada situació amb la mateixa dosi de passivitat silenciosa en la qual s'ha entrenat per adaptar-se als moments ingrats. I quan l'acolliment ha estat tan imprevisiblement satisfactori, i s'ha fet en un marc de cultura urbana amb el qual no hi comptava, em temo que he reaccionat tan poc expressivament davant el luxe com davant l'adversitat. Ja em perdonaran. Només faltava que, un cop sumàriament desempolsegats en Sebastià i jo, pugéssim al pis de dalt i ens trobéssim que els amos de la casa ens esperaven a la sala d'estar, amb còmodes sofàs, i més llibres, per convidar-nos a prendre un cafè.
Avui he fet cinquanta anys. Vertigen de la memòria, consciència del temps, del límit, de la fugacitat definitivament assumida. Cal girar full ràpidament. El dia ha estat esplendorós, a l'Alcalatén, amb una lluminositat perfecta i neu a la muntanya.
No m'acaben d'agradar els balanços, la literatura d'autojustificació ni el gènere confessional. I tanmateix, pensar-hi és inevitable. Ja ho va deixar dit Josep Pla: «Sol ésser costum, quan es compleixen cinquanta anys, de donar una ullada als anys que hom ha deixat enrere, i que en cap cas no tomarem a viure.»
Aquest fou el rerefons d'una actitud primerenca de rebel·lia, de solidaritat amb els vençuts, i alhora, també molt d'hora, i com a dimensió indestriable, de descobriment del país, d'identificació amb la llengua segrestada. Després vindrien unes altres vivències i experiències, lligades als rudiments de l'acció política, a la cultura, al treball sobre la llengua, a la seua transmissió o (com a moment iniciàtic) al coneixement de la vida rural en un petit poble de muntanya a la comarca de l'Alcalatén, el pol oposat de la vida urbana habitual, en un temps en què encara s'hi sentia el batec d'una forma de vida en procés accelerat d'extinció, però que permetia copsar la naturalitat i la força d'una cultura, d'una llengua, d'un llegat.
El temps, aquest «únic déu cert» (però no precisament compassiu) decanta les experiències i dóna sentit a allò que hem anat fent, a les errades i als pocs encerts que ens poden confortar.
22.2.01
El 23 de febrer de 1981 fou una commoció tan gran que tothom, o gairebé, recorda com el va viure, i n'explica anècdotes. Jo també ho faré: aquell dia érem al poble de muntanya (Xodos, l'Alcalatén) on la meua dona feia de metgessa. Aleshores jo em dedicava a la traducció professional i hi era amb ella, a l'antiga casa abadia, on vivíem, un casalici enorme que hi ha al capdamunt del poble, al costat de l'església. Teníem ja un fill, Jordi, d'un any i pocs mesos. Com que havíem seguit el plenari del Congrés dels Diputats per la ràdio, ens assabentàrem de seguida del que passava. La sorpresa, l'esbalaïment, donà pas tot seguit a la por més crua quan sentírem el ban del capità general de la tercera regió militar, Milans del Bosch, veritable declaració de guerra civil. Ens abraçàrem, mig plorant, tement el pitjor. En aquell moment encara era recent en nosaltres la militància al partit comunista i de segur que, almenys jo, devia figurar en alguna llista, perquè havia format part dels òrgans de direcció. Les coses, previsiblement, anirien així -burocràticament, inexorables- i calia esperar que no trigaria a venir la Guàrdia Civil de la caserna més propera (Atzeneta del Maestrat) per endur-se'ns. Però passarien uns dies, que hauríem d'aprofitar per a marxar cap a Barcelona i mirar d'eixir, de moment, del país, cap a l'exili. Itàlia podia ser una bona destinació. Amb aquesta mena de cabòries, amb aquesta preocupació, passaren les hores. La cosa no s'aclaria. Al contrari, semblava consolidar-se. No es veuria la llum fins ben entrada la matinada. La por era real, perquè teníem ben present què havia passat en situacions paregudes. Es feia fosc i la pilota encara era a la teulada. No vam eixir de casa en tota la vesprada, en tota la nit. El poble estava submergit en un silenci espès, sepulcral. Ja avançada la nit, sonà el telèfon. Amb un castellà gruixut, imperatiu, algú demanava per mi: «¿està don Gustavo Muñoz...?» No cal dir que em vaig espantar. Però de seguida passà el tràngol: eren Vicent Ventura i Doro Balaguer, que havien volgut fer-nos una broma i compartir el moment, des d'una València ocupada per l'exèrcit. Ells, acompanyats per una ampolla de whisky, havien decidit no anar-se'n ni amagar-se. Prendre-s'ho tot plegat com una broma macabra, i respondre-hi amb un humor d'acord amb la situació. Ells, vells antifranquistes, resistents des dels anys cinquanta, ja havien viscut massa por, massa repressió, ja s'havien amagat massa. Ja havien conegut, com Doro, la tortura i la presó, o, com Ventura, l'exili. N'havien tingut prou. Es quedarien on eren. I acceptarien el que vinguera. Era la seua protesta vital, davant una broma macabra de la història.
Juliol del 1967. A la terrassa panoràmica d'un bar situat a l'entrada del poble, des d'una altura que permet contemplar-ne la vall i la sinuosa carretera, un home madur, vestit amb un anorac blau, va veure acostar-se, molt a poc a poc, el Dodge. Tothom conduïa lent, per aquells vorals; les carreteres, plenes de revolts i de pendents, imposen.
L'home feu un glop, pagà la cervesa sense exhaurir-la i eixí per l'altra part del bar, on hi ha la plaça, on havien quedat. El Dodge aparegué, l'home feu un senyal amb la mà i el vehicle parà. Artur Bosch, en cos de camisa, una camisa blanca sobre la qual penjava la corbata negra, obrí la finestra. Xocaren les mans, es van dir unes poques paraules, l'home de l'anorac pujà al cotxe.
Era un àtic amb dos dormitoris, un lavabo i un saló amb cuina. Era obvi -no en treia els ulls, d'allà- que Artur estava captivat pel finestral que donava a les muntanyes i des del qual es veia, al lluny el cim del Penyagolosa.
-Puc ensenyar-li el poble -va dir l'home de l'anorac.
-El conec. El conec bé.
L'àtic on Crisòstom vivia tenia un finestral magnífic encarat a les muntanyes, amb una extensa panoràmica al fons de la qual despuntava el cim del Penyagolosa. Assegut al sofà, Crisòstom hi passava hores, contemplant-la. Quan caminava per dins d'aquell paisatge, sovint feia un alto i mirava cap al finestral. Què hi esperava veure? A si mateix, contemplant-se?
Havia adquirit, a l'ajuntament del poble, un mapa enorme dels voltants, que desplegava cada matí, havent desdejunat, per a planificar les passejades. Es passava una hora de rellotge decidint quines sendes enfilaria; dubtava amb un retolador negre a la mà, i semblava com si dubtar, imaginar variacions i alternatives, fora per a ell un goig tan gran o més que la imminent caminada. Al final del mes, el mapa estava saturat de rutes viscudes, de ratlles negres i d'anotacions.
En una de les cases del costat hi vivia una família del poble. Un xicot d'edat indefinida -vint-i-cinc, trenta, trenta-cinc anys?- passava les hores al balcó. Pel físic estrafet, pels moviments que feia, Crisòstom va comprendre que el xicot patia una deficiència mental. Es movia contínuament, de banda a banda del balcó i agafat a la barana, tirant endavant i endarrere el cap, brusc, com un balancí empès amb força. En Crisòstom, en les seues caminades quan passava per allà baix, el xicot hi trobà motiu de distracció. No el perdia de vista. Alguna volta es quedava quiet, mirant-lo fix, cosa que incomodava Crisòstom, que sempre havia detestat que el miraren. Encara més si ho feien amb la fixesa obsessiva d'aquest xicot, que desconeixia la discreció. Era capaç de passar vint minuts quiet, mirant-lo, i això feia que Crisòstom se sentira ridícul. Tot es pot, però, agreujar.
Algú tingué l'ocurrència, per tal que se li feren més lleugeres les hores, de regalar-li un rifle de balins.
A qui apuntava, entusiàstic, el xaval amb el rifle? Als ocells? Als gats? Als esquirols? Sí, però també, i sobretot, a Crisòstom. Al mes de juny no hi passava ningú més, per allà; veure aparèixer Crisòstom era la seua alegria. L'apuntava, feia com que disparava i després reia desbocat.
Crisòstom es presentà a casa del franctirador per a queixar-se'n. El pare, un home calm, d'aspecte pacífic, li ensenyà el rifle, vell, rovellat, inútil, i explicà que el seu fill no tenia ni tindria mai cap tipus de munició, que podia estar tranquil.
-És només perquè Antonio es distraga -va dir.
-És a mi, a qui apunta -va dir Crisòstom-, i no m'agrada. M'amarga el passeig.
El pare afegí que el rifle l'havia dut un oncle, que a Antonio li havia fet moltíssima il·lusió, que només apuntava cap al costat de les muntanyes, mai cap al costat del carrer.
L'endemà, quan Crisòstom tornà a caminar pel costat de les muntanyes, Antonio estava sense rifle, assegut, mirant-lo. No reia, semblava abatut, consternat. I així el retrobà els dos dies següents.
Crisòstom tornà a visitar el pare i li demanà que li restituïra el rifle.
A la caminada següent, quan Crisòstom va ser dins del camp visual d'Antonio, aquest tornà a apuntar-lo,a fer com que disparava, a riure-se'n desbocat.
Altres indrets de Xodos: