Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Explora, l'Expo-museu de la ciutat, va ser inaugurat el 2008. Ocupa les dependències d'una antiga fàbrica tèxtil i facilita un passeig visual des dels seus orígens fins als temps actuals. Es posa l'èmfasi en els aspectes més rellevants de la seva història, el seu modernisme, el seu passat industrial, el seu entorn natural i les seves festes i tradicions. Situats a les ribes del riu Riquer i tenint a la vista el pont de Sant Jordi, les antigues muralles de la ciutat i el conjunt de fàbriques de l'altra riba podem llegir dos fragments de Júlia, d'Isabel Clara Simó que mostren com era de dura la feina dels obrers, especialment les dones, en l'entramat industrial alcoià.
Va continuar caminant, tibant la figura entre els telers.
—Bones xiques i bones obreres, Segura! –va dir en veu alta. I les obreres, vinga pegar-li al pedal, a les mans, a la corredora, a la llançadora.
—Millors que els homes. Aquestes no es capfiquen en teories de somiatruites —va dir el visitant, amb veu més cautelosa. I Remei, que tenia l'home al penal de Sant Ferran, a Alacant, va mormolar:
—Malparit!
Quan va arribar, l'amo, al davant de Júlia, les màquines van esmorteir el soroll. Tothom ho esperava, que se li adreçaria. I ella més encara. Per això continuava amb la mirada tossudament abaixada, seguint la filadora i les seues giragonses.
—Vostè és Júlia, no? Júlia Solbes, si no vaig errat. I ella confosa, roja com un pebrer, i sense alçar els ulls, va assentir.
—M'agrada conèixer-les. Com una família. Sé els maldecaps de quasi totes. Crec que s'ha de fer així, i així ho faig.
L'altre va dir que bé, tot avorrit. Però també va reparar, com les obreres, que, a aquella joveneta, de colors a les galtes, li havia dit de vostè.
—I la mare? -va prosseguir-. Serveix el senyor Leandre, el de la foneria, no?
Ella va assentir de nou i va alçar la mirada un instant.
La Pigada tenia els ulls mirant de fit a fit el rostre de Júlia. Els ullets, tan petitius, els obria amb la fixesa de qui mai no ha mirat una cara, i la veia cada dia, cada hora, a Júlia.
—No li agradaria més portar l'estamera nova?
—No, senyor —amb un filet de veu—. Estic acostumada a la quinze.
—Vostè, Júlia, està contenta? M'agradaria que ho sentira este senyor.
Júlia va pensar en l'ama i en les faldes que no s'encabien per la porta de la fàbrica si no es posava de costat. I en les arrugues i el queixal d'or. I va tibar el cosset i va mirar valenta a la cara de l'amo:
—Estic contenta, senyoret. A l'hivern fa fred ací dins. Però ara s'hi està bé.
Un xiulet llarg i penetrant va retrunyir de lluny. L'hora de dinar. I les obreres fent anar les màquines, com si foren sordes. I maleint la visita de l'amo, mortes de fam.
—Vol dir que a l'hivern no treballa a gust en ma casa?
—Sí, senyoret. Jo no volia dir això.
Quan van marxar, les dones es van precipitar fora dels estrets corredors que hi havia entre les màquines, i van anar a les carmanyoles. Una hora per a dinar. Més que enlloc. Hui, només tres quarts. Algunes cantaven. Unes poques es van acostar al poal, a esbandir-se les mans.
Quan Júlia seia al pedrís, amb la Llomillo i Glòria, i encara no havien encetat les paraules, s'hi va acostar el senyor Rafael:
—Que t'has begut l'enteniment, mocosa? O és que creus que l'amo ve ací per escoltar les teues gràcies?
—No, senyor.
—Ni senyor ni collons! Què és això, que a l'hivern la senyora té fred a la fàbrica? O és que creus que venim ací a escalfar-nos?
—Jo no ho he dit amb eixa intenció. Però l'amo...
—Vols que hi pose una ratlla, a la llibreta? Això vols? O és que ja no recordes que treballes ací per caritat?
—Jo treballe com totes.
—Però totes, senyorassa, no han d'amagar certes coses.
—Jo no m'amague de res, senyor Rafael.
—No? Ja en parlarem, d'això. O és que creus que t'hauria acollit com una filla, com una filla, sí senyor, l'amo, amb un pare criminal?
—Mon pare no era cap criminal! I deixe'm estar, que jo no he dit res que poguera ofendre ningú!
—Tu ets una descarada! I una desagraïda! Que és la pitjor cosa que pot ser una persona. Digues a la gitana de ta mare que o et talla la llengua o ho faré jo.
—Ma mare no és cap gitana! —i Júlia mirava les faves fredes del dinar amb les galtes regalimades de llàgrimes.
—A callar! I a veure si aprens que, quan ve l'amo, se'l respecta.
Júlia plorava, entre sanglots. Havia oblidat arromangar-se la falda i el brial es xopava a terra. Glòria li acariciava els cabells.
—No plores, dona! Això és el que ell vol. És que no ho comprens? Li fa més goig que tu plores que un colp de ventre de la Remeiot!
—Es que no me'n passa cap! Em té mania!
—Enveja! Això és el que té. No pot aguantar que l'amo s'adrece a una de nosaltres.
—Només s'adreça a ella -va comentar la Llomillet, amb malícia.
—També la punxaràs, tu?
A la fi, van menjar. En silenci.
El sol picava de valent. Els codonyers lluïen ja fruita. Enguany serien dolços, que la calor havia vingut d'horeta. Caminaven, algunes abraçades de la cintura, fins a la font. No sols hi van beure. Les més joves ruixaven les lentes, que arribaven les últimes amb les espardenyes esbatanades. Reien com boges. I Júlia es va apartar, per no embrutar-se, però ja tenia els ulls reposats i serens.
El xiulet les va cridar. La tensió del matí, amb la visita de l'amo, i l'escalforeta del sol, les havia animades, i xerraven, enmig dels improperis del senyor Rafael.
—Calla, calçasses! Llepaculs!
—Qui ha dit això?
I les rialles, les paraulotes gruixudes. El soroll infernal. Les mosques, que enguany matinejaven, les malparides.
«La primavera ha matinejat enguany; ja s'olora l'estiu», pensava Júlia, mentre el cotxe la portava cap a la fàbrica. Els codonyers estaven plens de fruita, i se sentien refilets de pardals. «Les botes em fan mal», va continuar pensant. «I potser porte la cotilla massa ajustada.»
Quan la senyora hi va arribar, les obreres miraven d'estirar el cap per veure-la passar. Abans d'entrar al despatx, Júlia va voler fer una ullada a les màquines. «Les més velles produeixen menys del que costen en reparacions», va sospirar. La falda, bufada per un brial massa emmidonat, no la va deixar travessar el llindar i va haver de posar-se de costat. Només s'hi va estar un instant.
Una xicota molt bruna, que era aragonesa, però que parlava valencià, la va saludar:
—Bon dia, senyoreta!
I sense saber per què, es va posar a riure com una boja.
—Bon dia, Serafina. Antoni! —va cridar a l'encarregat—. Com és que no hi ha ningú a la quinze?
—Bon dia, senyora Júlia! És Salut, que torna a estar malalta. És la tercera volta este mes: es diu Salut i sempre li'n passa alguna.
—Algun accident?
—Ca! El senyoret em va dir que, si no passava de cinc faltes, no fera res, però esta xica, Salut, sempre malalteja. Si m'ho permet, pense que n'hauríem de parlar. Jo crec —i va abaixar molt la veu, a cau d'orella de Júlia— que està tocada del pit. Ja sap, tuberculosa.
—Si això és així, ho hem de comprovar. No hem de consentir que... Avise el nostre metge i que la vaja a veure. Vull un informe esta mateixa nit. En les seues mans ho deixe.
Júlia es va dirigir al despatx.
Josep, el fillastre, es va alçar de la cadira per fer-li un bes a la mà.
—I això, Júlia? Com és que s'ha decidit a vindre a veure'ns? Miquel!, vine, ha vingut Júlia!
—Com va la partida? —Júlia es va deixar caure en la butaca i es va posar a revisar papers.
—No arribarem a temps: s'ha de ser realista.
—Ens ho llevarà Nicolau, una altra volta?
—Jo crec que si ens limitàrem a la borra...
—D'això ja hem parlat. No i no. Seria el descrèdit.
—Però hi ha rumors, Júlia. El mercat d'Europa no vol ara borra, però si hi haguera una guerra, ens faríem els amos.
Júlia va saludar Miquel, va mirar uns papers, va demanar xifres a Llorenç, que portava la comptabilitat. Va tornar a sospirar i va dir que se n'anava.
—Com que feia un dia tan bo, m'he decidit a vindre. Però, no sé, em cau l'ànima als peus. Tot són dificultats.
—Temps roïns, Júlia! Temps roïns!
Va allargar la mà, que van besar els dos homes, i, abans de marxar, va fer una ullada a la secció de les selfactines. «Cada dia tenim menys obrers!» Se'n va anar entristida. «Si el pobre Josep alçara el cap, no la coneixeria, la fàbrica!»
Altres indrets de Alcoi: