Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Aquest santuari situat en ple Parc Natural del Carrascar de la Font Roja té els seus orígens en l'any 1653. D'aleshores ençà s'han construït successivament tres ermites sota l'advocació de la Verge dels Lliris i Sant Felip Neri com a copatró. La primera, va ser inaugurada el dia 21 d'agost de 1663 i reparada els anys 1720 i 1740. El 1742, l'Arquebisbe de València ordenà el tancament de l'ermita a causa del seu mal estat de conservació.
La primera pedra de la segona ermita va ser col·locada el 1743 i va ser beneïda l'any següent. El 1884 es va acordar la seva demolició per l'estat de ruïna que presentava. El dia 21 de juny de 1886 es va col·locar la primera pedra de l'ermita actual inaugurant-se el 1891. Fou aleshores quan es va construir la carretera d'accés a la Font Roja. Situats en la balconada metàl·lica que hi fa de mirador i tenint el Montcabrer i la serra de Mariola al front, amb Alcoi a la vall, podem llegir un poema que dedicà Joan Valls a descriure aquest paisatge; un sonet de Vicent Andrés Estellés centrat a cantar també la serra i un fragment de la novel·la Júlia, d'Isabel-Clara Simó que hi situa una part de l'acció.
Paisatges de serra i vall
3
Somni que embauma l'espígol
sota el pi patriarcal.
Cants d'ocell broden d'argent
la blava serenitat,
i com un símbol feréstec
de Mariola, a l'instant,
un fardatxo escapadís
sota un timó s'ha amagat.
Quina borratxera rèptil
de somni aromatitzat!
En la cua del fardatxo
tot el solell s'ha nacrat.
I un dia que havien anat d'excursió a la Font Roja, amb Glòria i les mares, i les xiques jugaren a amagar-se i s'engrescaren, Rafelet, assegut en una pedra, la va mirar fondament, amb les galtes enceses, la trena desfeta i mil rialles bullint-li en la boca. La va mirar amb els ulls molt oberts, i en el mirar posava una claror de matinet de primavera. Quan la va tindre a la vora, en les revolades del joc amb Glòria, la va retindre pel braç, sense alçar-se de la pedra, i li va dir amb una veu molt rara:
—Tu ets la vida, Júlia.
Júlia, normalment, era de poques paraules. I de poques rialles. Però Rafelet, que als díhuit anys l'estimava amb tota la saó d'un home complet, era alguna cosa més que un bon xicot, o un que la volia. Era un home fet de sentors de mascle i de tendresa. De delicadeses que no tindria ni un senyoret de València. Júlia va aprendre l'alegria amb ell. I a prendre's la vida, no com una tragèdia, sinó com un passar del temps, que deixa pesantors, però també focs i riures. I serenitat.
Rafelet, un dia, li va dir que volia pujar a saludar la mare, i que ja era temps de fer les coses com cal fer-les. Júlia el va deixar fer. Tot va anar bé. La mare va fer coca bova, ben torrada pel cim. I va posar les estovalles noves i els gotets del que quedava de la vaixella de l'àvia Miquela. I una ampolla d'anís nova de trinca. Rafelet no estava gens cohibit, i va bromejar amb la sogra. I ella reia, amb les genives desdentades a l'aire i colps de palmell a la cuixa, de les eixides del xicot.
Paisatges de serra i vall
4
Pel cingles de Mariola
vaig igual que un pelegrí.
Olc la ginesta, la sàlvia,
l'espígol i tot em diu
una rara melangia
de càntic esborradís
que grava en la pedra grisa
segles de calma. En el cim
l'àguila explora l'immens
amb son vol meditatiu.
Pels cingles de Mariola
vaig igual que un pelegrí.
Del meu gest de bruixot místic
s'ha burlat un teuladí.
Lliçó de geografia
1
Oh Mariola de guardat designi,
oh Mariola, ventura de fonts,
oh Mariola, cobles de floretes,
oh Mariola en el migdia d'or!
Guaites com pètal, vigiles el poble,
mare total de la comarca extensa,
amb un amor d'extensa consistència,
guaites els dies i les nits, amant!
Arraps, arraps de les mates perdudes
en l'univers d'aquesta hora plena,
braços d'afany i suor de treball.
Canten les fonts i ballen les floretes
i vaja jo, perdut entre els tomellos,
cercant, amant, la flor del lliri blau.
Altres indrets de Alcoi: