Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Al carrer Major que uneix la plaça de l'Església amb la Major. Prop d'aquesta hi ha el número 24 la casa familiar on va néixer Enric Valor. Una placa de ceràmica recorda l'efemèride arran de la commemoració del centenari de l'escriptor. En ser-hi al davant podem llegir tres textos de Valor en què evoca les personalitats del pare i de la mare.
Ell era un gran admirador de la cultura llatina. Aquella generació tots sabien molt de llatí i admiraven molt els seus clàssics i també els dels grecs. M'anomenava Les Tusculanes de Ciceró i Les Bucòliques de Virgili i trobe que mirava els nostres camps mediterranis amb aquells ulls. "Jo, com al mas de Túscul", em deia.
Va ser un ambient bo per a un infant com jo, que molt enjorn ja va sentir les ganes d'escriure. Jo, més que els seus coneixements, admirava la classe de persona que era, tan estricta, incapaç de dir una cosa insolent als criats ni a ningú.
Durant la seua estada a Barcelona, va comprar una bona col·lecció de la revista literària i d'humor L'Esquella de la Torratxa, i quan teníem el meu germà i jo set o vuit anys va simultanejar l'ensenyament en castellà que ens donaven a l'escola, amb el del català de dita revista. De manera que jo vaig aprendre la lectura d'un català castís i anterior pràcticament a la gramàtica de Pompeu Fabra, editada a Barcelona el 1918 i totalment desconeguda al País Valencià.
El meu pare era molt fort en això de la llengua. Però tots a Castalla ho eren. Clar, al no fallar les classes altes, el poble tampoc no fallava.
Ma mare, jo l'admirava per moltes coses i també -això més avant-, perquè es deia que era la dona més guapa de Castalla. Un metre seixanta d'estatura, que en aquella època era molt. Mon pare, en canvi, era poc més o menys com ella. Ella tenia uns ulls molt grossos, preciosos. Es comprèn que amb tantes núvies, mon pare va triar bé. Era molt nerviosa i molt viva. Un gran caràcter, semblava, heretat del seu pare, que tota Castalla respectava perquè era un gran senyor que reia poc. Atent, però ferm. Tanmateix, alguns altres senyors de Castalla li tenien una certa prevenció. Llàstima! Jo tenia un retrat d'ell, a l'oli, preciós, fet pel pintor Domènec Llorens, que es va perdre en guerra; després jo el vaig buscar en aquelles exposicions on s'exhibien moltes coses que s'havien furtat durant la contesa, però no el vaig trobar. Déu sap on deu ser...! Pel retrat el coneixia jo, puix va morir poc temps abans del meu naixement. Era una home ros, d'ulls blaus i cabell onejat, duia barba i era prim i alt.
La meua mare era una dona extraordinària. Aquelles senyoretes solien estudiar mitjançant les lliçons d'un professor que anava a domicili. El meu avi Roc sembla que sabia molta música i havia ensenyat tots els fills a solfejar. Ma mare tocava el piano prou bé. Jo li deia: "Va, mamà, toque l'estudi d'Aranguren..." I a mi m'encantava. Jo la considerava com un ser màgic. Li tenia adoració. El meu germà també. I mon pare enamoradíssim fins als calcetins. (Riu i riu) Quan pertocava, ella era una dona de caràcter, com solien ser els Vives. Un mitger que es deia de sobrenom Franceli, que va morir d'una pulmonia als quaranta anys, un dia que ella el va bonegar moltíssim va dir: " La senyora és més dolça que la mel i més amarga que la fel". (Riu i riu) La seua dona el va contradir: "No digues res de la senyora, que a tots afavoreix." A més, la mare, més que el meu pare, era la introductora de la literatura.
En el pla de les contarelles i de les rondalles, també vaig gaudir. Ma mare ens contava Abella, versió rondallística del tema de la Bella i la Bestia. També ens contava coses una serventa intel·ligent (en el futur arribà a ser molt culta), que es deia Antònia Bernabeu que va entrar de catorze anys. Ella em va explicar la història de Les velletes de la Penya Roja, que jo, molts anys després, vaig literaturitzar amb gran interès. Ella, els anys trentes es va afiliar al Partit Comunista, a Castalla, del qual va ser un element important. Després va ser condemnada a trenta anys i va estar tancada a Tarifa. Des de València, ja no vaig saber que seria d'ella. Ella i la meua mare ens contaren moltes rondalles. De les que dic "arreplegada a Castalla" generalment o és Tona, Toneta (o siga Antònia Bernabeu), o és ma mare qui me les ha contades.
Altres indrets de Castalla: