Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El mas de Planisses era el centre d'operacions cinegètiques d'Enric Valor, per influència molt primerenca del seu pare. Formava part del patrimoni familiar conjuntament el mas de Lloma, el Molí segon i terres esteses per la Foia. Amb el temps es va convertir, a més a més, en un referent de les evocacions dels paisatges de la Foia de Castalla. Fins al punt que tal com narra en un dels dos textos que hi proposem llegir, hi va fer instal·lar una estació meteorològica.
Mira, la practicava des dels set anys, quan mon pare em va prendre la mida en una escopeta del 28 (de les més petites) i ja m'arribava el dit a la clau per a poder desparar, Des d'a1eshores he caçat fins als 72 anys, en què vaig pensar que podia matar-me per un barranc. Però una de les experiències més llargues sobre la caça, la vaig tenir a Elda, els anys en què hi vaig treballar. Des del terme de Villena al d'Elda i Monòver, ho vaig córrer tot amb colles de caçadors molt simpàtics i majors que jo. Van ser unes temporades magnífiques, de matar amb molta astúcia els fugissers tords; de fer batudes contra les perdius, una caça molt diferent; de fer també altres batudes més poètiques com caçar al rastre de llebres i conills per damunt la neu. No cal dir que durant tota la meua vida activa de caçador, vaig caçar la terrerola a la Ribera i a la Plana de Castelló; la perdiu a Picassent, i la llebre on hi havia possibilitat, perquè n'abunden poc. Fins he fet alguna temptativa amb les fotges vora l'Albufera o a l'arrossar, però no era allò meu: hi tenia poca pràctica, ja que sóc, sobretot, caçador de muntanya.
I ja un home dret i fet i veí de València, vaig anar a l'Observatori Meteorològic dels Vivers i vaig demanar una estació de tercera i es va muntar en el Mas de Planisses de Valor, a mil setanta metres d'altitud. Aquest mas em va inspirar per a parlar del mas de l'Almussai en les tres novel·les del Cicle de Cassana. Vaig sol·licitar la primera estació meteorològica de l'Aitana, que es va muntar en el Mas de l'Arbre, a uns mil tres-cents metres d'altitud. Vaig encarregar a l'estatger del mas, un tal Cantó, de prendre totes les dades de precipitació i temperatures, i jo, ací a València, feia les targetes i les dipositava a Correus. Un cas semblant era el de l'estació de Planisses. A Benifallim, poble que es troba a onze quilòmetres d'Alcoi, també vaig fer que en muntessin una altra, de la qual s'encarregà el mestre del poble.
Aquell hivern, Albert el va convidar uns dies a caçar "al febrer" a la Foia Roja. ("Al febrer", en la terminologia cinegètica de totes aquelles valls i muntanyes, volia dir "a la perdiu amb perdigot" durant la segona part de la hivernada.) Mauri, seguint la tradició cassanenca i de tants altres pobles semblants, havia caçat moltes temporades amb colles d'amics del seu braç per masos i casetes, inclòs el seu de la Foia Roja. Els hi solien acompanyar alguns membres del puntet i fins algun artesà d'aquests incondicionals que es conformaven humilment a viure uns dies de camp i il·lusió cinegètica a canvi de ser, conscientment o inconscient, considerats com a convidats de segona, així com una mica criats dels altres caçadors d'estirp més elevada. Tot siga fet per amor a la cacera! Però aquell febrer posttestamentari era diferent. Ni Estelrics, ni Amorosos, ni Cardones, ni llauradors rics de la seua edat... Res del món! Amb ells no s'hi trobava; preferia la companyia discreta de Joan Garibaldi, fins i tot sentir-li exposar les seues idees "avançades" dites sempre amb aquella dolça convicció tan seua, que deixava oberta una simpàtica porta al matís, al dubte o a una rectificació lògica.
Van arribar en tartana un dilluns a la Foia Roja. No era temps per a venir a cavall com solia fer Albert: bufava un vent sec i fort no gens calent, i duien molt de bagatge. Durant dos dies es van sacrificar i van gosar a fer el "parador del rompre", o siga l'espera al clarejar el dia, cadascun d'ells en una barraca sense sostre, de quatre o cinc pams d'altària, redona com una petita plaça de bous, assegut en el sòl de terra cobert d'un jaç de matolls aromàtics i eixuts, el caçador sempre exposat a la temible picada d'algun escorpí molestat en els seus quarters d'hivern pel moviment de les pedres. El primer dia, Monlió es va instal·lar en la corona d'un pujol, devers la fita del veí mas del Carrascal, i va gaudir només de la majestuosa i tranquil·la bellesa del naixement del dia, veient com el sol ixent, ocult fins ben tard darrere l'alta carena dels Pinsans, daurava les grises i descarnades crestalleres de tramuntana i ponent en jocs de colors indescriptiblement encesos en el cel i en els boscs de carrasques de les altures... Però no li va entrar cap perdiu en el tàntol, perquè el perdigot es va declarar en una tossuda vaga de gola caiguda. De lluny es va sentir el cant apagat d'alguna perdiu i algun altre perdigot; però el seu es va recloure en un mutisme desdenyós, sense llançar ni el més mínim rogall. I, en canvi. Mauri, que feia el parador més dur, en un dels escalons de l'Alt de l'Àguila més batut pel vent, va tenir sort. Joan sentí clarament que desparava tres voltes, i, efectivament, a les deu del matí, que s'ajuntaren venint cadascun del seu cantó, va veure l'Albert, tot ufanós, lluint en el mornell dues perdius i un perdigot.
La ruta fins al mas era per allà quasi totalment deserta; només se'n trobava un altre a mitjan camí, lluny de la senda, engolfat en una coma i mig tapat per l'espessor de molts pins corpulents. Per allà, la Foia Roja distava poc més d'una hora al bon pas del seu cavall. A la mitja hora de marxa des del poble, la muntanya s'eixamplava, es complicava, i la senda començava a pujar un coll. I quan cavall i cavaller el coronaren, aparegué una clotada ampla de terra roja i fèrtil on s'albiraven els paral·lelograms variats dels diversos conreus de la Foia Roja. De front, un pic de penya grisa com una piràmide colossal –l'Alt de l'Àguila- emergia d'un verd entapissat de bosc i es diluïa en pujols cada volta més baixos fins a extingir-se en el pla després de tancar pel migjorn la recòndita fondalada, mentre que, a l'esquerra, la serra pinosa i fosca seguia elevant-se gloriosament. En el silenci del matí, es sentia al lluny un apagat murmuri d'aigua espenyada, i Albert coneixia bé aquella veu familiar de la font dels Pinsans, que rajava per una canal i queia amb una rialla incoherent dins una bassa obrada dins la penya en l'espessor dels pinars del migdia, a gran altitud, a mitjan coster.
Va esperonar lleument el cavall i prompte es va trobar vora la casa. Aquesta era un de tants exemplars del mas que, comú també a la Provença, la Reconquesta catalana havia escampat fins a les vores del riu Segura. Al davant tenia tres acàcies enormes embullades amb xiprers de ventall, pins blancs i til·leres. L'esplanada que feia de carrer, apareixia així sota 1'ombra abellidora i compacta de molts arbres frondosos.
-Que poc que coneixeu la veritat de la caça i del camp! –els increpava-. Veniu, veniu amb mi a Cassana! Jo us duré al mas meu, a la Foia Roja i us posaré a les mans una bona escopeta. Si en mateu cap, em deixe tallar un dit de la mà. Criatures de Déu! I per què no del dimoni? No ho són poc, de dolents i astuts... Els uns estrossen les collites, i els altres són més feroços que nosaltres mateixos quan viuen devorant-se entre ells sense pietat, i no es calfen el cap a pensar si fan bé o si fan mal, si ho fan de cara a cara o a la traïdoria.
Altres indrets de Castalla: