Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
La casa coneguda com can Cosme, situada a la plaça Cosme Vidal, número 5, juntament amb la bessona de l'Abadia, avui Centre Cultural de la vila, foren construïdes pels germans Company (1618) i atribuïdes a Pere Blai, l'arquitecte renaixentista de la Generalitat a Barcelona. Fetes en sauló groc, de perfecta simetria i acurada proporció, la primera albergà una taverna regentada pel pare dels germans Vidal que hi nasqueren. Uns breus fragments de Josep Aladern, pseudònim de Cosme Vidal (Alcover, 1869-Barcelona, 1918) i de Plàcid Vidal (Barcelona, 1881-1938), conjuntament amb una referència que Joan Puig i Ferreter (La Selva del Camp, 1882-París, 1956) ens en recreen l'ambient d'una altra època. També la silueta que Tomàs Roig (Barcelona, 1902-1987) va dedicar a Plàcid ens pot acostar molt sintèticament al tarannà del personatge.
D'una magresa esgrogueïda i allargassada, a la manera d'un Greco de segona mà.
Nasqué a la Lluna i ara passeja per la Terra la seva infinita desesma de trasplantat.
Dialoga lent, gairebé somicant, cap cot i les mans encreuades damunt del ventre, com si sempre estigués dictant les seves últimes voluntats. Només el refà l'escalforeta dels records de joventut, que ell assaboreix com dolços terrossos de recança.
La nostra taverna gaudia de molt bon nom, i la gent que hi concor- ria, en general, era pacífica, però això sí, gent característica, com ja tinc anotat en Els singulars anecdòtics, en la part dedicada al meu germà i la meva família. El nostre establiment, a les festes, s'omplia de gom a gom, i la xerra- meca d'aquella nombrosíssima concurrència se sentia del portal de la Saura estant, perquè els alcoverencs, amb llur esperit de raça i amb llur fogosa valor, entre aquella multitud expansiva, tenien conversa seguida i alta de to, no havent-hi ningú d'ells que no volgués posar en evidència la seva paraula. Allí es parlava apassionadament de totes les coses, però sobretot d'agricultura, de comerç i de política. En aquelles converses brollaven renecs, que els individus deien per fer el despreocupat o el valent, i també com a tret natural entre ells, propi de llur criança o manera d'ésser. Hi havia pagès alcoverenc que, entre els seus companys, li hauria estat impossible de sostenir una conversa sense renegar.
En arribar al poble ens vàrem comportar com dos tímids beneitons. Vam anar d'un cap a l'altre de la vila en busca de tavernes. Vam pregun- tar a una vella si sabia on era una taverna en la qual hi havia el fill dels taverners que feia versos. La dona ens mirà estranyada i no va saber donar raó del que cercàvem. Vàrem repetir la pregunta a una altra dona; aquesta ho preguntà a una veïna, la qual va respondre que devíem buscar la taverna del Cosme. Nosaltres vàrem dir que sí i la dona ens indicà on era. Ens hi trobàvem justament a la vora. Vam entrar a la taverna. Era plena de gent. Era molt gran. Vam demanar una copa. Un homenet ja vell ens la va servir. Aquell no podia ésser el poeta; devia ésser el seu pare. Vàrem mirar pertot en busca d'algú que servís la gent, que fos jove i que ens semblés que podia ésser el poeta. Servien el vell, una doneta de carona tota dolça i ningú més. Estàvem tan emocionats i, a més, érem tan tímids en aquell temps, que no ens vam atrevir a preguntar res i ens en vam anar del poble sense intentar cap més provatura per veure l'ho- me extraordinari. Haver estat a la casa d'un poeta i no haver-lo vist m'havia deixat en una agitació i una torbació que avui no sabria des- criure. Vaig fer el propòsit de tornar-hi jo tot sol. Estava segur que ales- hores seria més coratjós.
En aquella rústica taverna de vileta del Camp de Tarragona, amb taulell de fusta folrat de zenc, taules també de fusta pintades de vermell i cortines de drap emblanquinat, va ésser on vaig conèixer l'estrany reguitzell de tipus que avui em ballen per la memòria i que van desfilant per aquestes planes. És la bohèmia d'aquella terra fecunda, romana i africana a l'ensems, que sembla portar en si quelcom de la indòmita bravesa inconscient del llamp, que ha donat origen a aquella coneguda frase que tant retrata els seus habitants: "Gent del Camp, gent del llamp".
Un dels que aconseguiren deixar impresa amb més vius colors la seva imatge en la meva memòria fou el «Cec de les desgràcies».
Que en feia d'anys que el coneixia i que el veia entrar en aquella casa, son habitual hostatge! No em venia pas present la primera vegada d'haver-lo vist; de ma infantesa, de sempre el veia, i sempre el veia igual, amb aquella gorra de pell de conill, l'americana de vellut antic amb els colzes folrats de cuiro, sabates amb daus i tot suat i ple de pols de la carretera, que es treia a cops de mocador així que arribava a la taverna.
Altres indrets de Alcover: