Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El Coll de Lilla, 570 metres d'altitud, que separa els municipis de Montblanc i Valls i les comarques de la Conca de Barberà i l'Alt Camp és un punt d'indubtable interès per tenir una panoràmica de tot el Camp de Tarragona i poder llegir un fragment de prosa d'Antoni Rovira i Virgili (Tarragona, 1882-Perpinyà, 1949), un poema de Ramon Muntanyola (L'Espluga de Francolí, 1917-Salou, 1973) i un fragment d ela novel·la Grafèmia, de Margarida Aritzeta (Valls, 1953) que en descriuen les particularitats.
No hem fet gaires estades a Valls, i les que hi hem fet han estat cur- tes. Però només de travessar-la en auto- mòbil ja sentim l'emoció de l'enamorament. Ens enamora encara més el paisatge circumdant que fuig de la monotonia del camp massa llis i ofe- reix un contrast entre les esteses de terra plana i els barrancs que la cli- vellen i la trenquen. El paisatge del Camp que més ens agrada és el pai- satge de l'Alt Camp, presidit per la silueta del prim campanar vallenc. Ara ens l'imaginem, aquell paisatge claríssim, d'una claror que no enlluerna com la de Tarragona i que per això mateix ens permet de veure més objectivament el bell espectacle... Ens l'imaginem amb les muntanyes a prop i la mar més lluny, el cel alt i net, l'aire diàfan i llu- minós, els ametllers florits rient davant la fredorada.
La llum del meu camp
La teva llum és més clara
i el teu cel mes transparent,
més planes les teves viles,
més brava la teva gent,
més modestes les muntanyes,
els conreus més agraïts,
més humils les orenetes
i els pardals mes esvanits
i més fresques les fontanes
que s'escorren pel fondal,
i més vermelles les roses
entre l'herbei del marjal.
I encar més ocre la terra
i encar més verd el vinyar
i encar més blaves les aigües
i encar més blanc el fossar.
Cada vegada que et miro
—jo no sé per quins ardits—
ets mes clar de fesomia
i ets mes dòcil als sentits.
Van brodant noves tonades
les rieres i el vessant,
el zumzeig de les abelles
i l'airet fi de llevant,
i l'arbreda i la masia
i la bardissa amb ocells
i les mans color de terra
del pagès que canta amb ells.
D'aquest home que, en l'amplada
del teu cos que es son mirall,
va escrivint una altra estrofa
del poema del treball.
Cada vegada que et miro,
oh Camp dels meus pensaments!
em dius una altra paraula
i et veig en tons diferents.
Tens més diàfans els aires,
tens els colors més brillants,
més escaigudes les formes,
més definits els tombants.
Cada vegada que et miro,
sento més foc en el pit
i més tendresa en els llavis
i més anhel d'infínit.
I em sento més lliure el rostre,
i els ulls més nets i lluents,
com si entengués el misteri
que duus penjat a les dents.
Llum del Camp de Tarragona,
del cel i el mar transparents.
Al Jofre, però, més que res, li va fer gràcia de poder estrenar el carnet de conduir que s'havia tret feia poques setmanes per afrontar els llargs mesos de lleure. I cap al tard, quan el sol d'estiu encara estava per damunt del nivell de les muntanyes que ens tancaven l'horitzó, vam anar coll amunt, amb la golosia de poder contemplar un camp que encara era nostre i que tornava a ser lliure. Una mena d'excursió romàntica, aneu a sa-ber. Miràvem com de mica en mica la gran plana s'estenia als nostres peus i ens anàvem enlairant per la muntanya: aviat havíem d'arribar al capdamunt del coll i s'obriria la visió de l'altre vessant, l'altra plana. I la terra anava agafant matisos rogencs i s'anava endinsant en la sang que corria càlida per les nostres venes. Anàvem recuperant el nostre paisatge, podíem mirar sense por. Ens aturàrem. El cotxe quedà en un revolt de la carretera i, les mans enllaçades, caminàrem fins a una gran roca en pendís sobre el buit. La muntanya s'anava vestint amb tons lilosos solem-nes. Al fons de tot, la mar dibuixava una línia grisa. I un esclat de foc de fàbrica embrutava el cobalt obscur i alhora ataronjat d'un sostre immens.
Altres indrets de Valls: