Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
La Plaça del Blat, porticada, rep el seu nom del comerç de cereals que s'hi feia i és coneguda com la plaça bressol dels castells. Està presidida per la Casa de la Ciutat, casal bastit a la fi del segle XIX i és l'escenari on tenen lloc la majoria de manifestacions i gestes dels Xiquets de Valls. És el lloc idoni per llegir un prosa periodística de Teodor Llorente (València, 1836 - 1911) escrita el 1882 en què descriu minuciosament el desenvolupament d'un castell arran de la visita que féu a la ciutat. És pot completar o comparar amb l'atenció que hi dedica Narcís Oller (Valls, 1846 - Barcelona, 1930) en un dels passatges de Vilaniu (1885).
Los xiquets de Valls són uns gimnastes populars, que en les fes tes de la vila fan castells, és dir, s'enfilen uns sobre altres, formant alts obeliscs i piràmides. No són volatiners d'ofici: són menestrals o pagesos, que s'exerciten en eixos jocs de força i equilibri i fan gala de sa habilitat en ocasions solemnes. Sembla que n'hi ha dues colles, i no sols treballen a Valls, sinó en les demés poblacions a on los lloguen, i algunes voltes, amb motiu de les fires i festes populars, han anat a Barcelona. En totes parts han cridat molt l'atenció, perquè són, en veri- tat, notables los castells que aixequen. Comencen per formar una sòlida base, agrupant-se trenta o quaranta homes en círcols concèntrics tan units, que allò sembla una massa compacta de carn humana. Los que estan al mig allarguen los braços als de la circumferència, i aquelles corretges de muscles apreten lo grupo de manera que els caps se toquen i confonen. Sobre aqueix pedestal pugen tres atletes, que es donen les mans, formant un airós segon cos; pugen sobre ells altres tres, i altres més sobre aquestos fins a formar set, vuit i nou pisos. Lo humà obelisc s'eleva aixís d'una manera esglaiadora; a baix estan los més cepats, los Samsons de la companyia, segueixen los més àgils i jóvens, després vénen los nois, i acaba la piràmide amb tendres infants. Lo número de gimnastes varia; se fan torres de dos homes a cada pis, de tres, de qua- tre i de cinc. Això és, al menos, lo que anit vegérem. Una variant d'estos equilibris, que em sembla ser lo summum de la força i de la destresa, és lo castell que podríem dir-ne ascendent. No s'organitza aquest, pujant los segons sobre els primers, los tercers sobre els segons et sic de coeteris. Lo primer cos que es forma és l'últim, és lo que ha de figurar al bell cim. Los de sota van pujant als de sobre, i l'o- belisc s'alça com si brotés de la terra. Aquest espectacle, vist per primera vegada, causa una sorpresa mes- clada d'horror. Nos semblava que anava a desplomar-se la torra [sic], i desitjàvem que acabés tan arriscat exercici. Lo poble, apilonat al carrer, responia amb certa satisfacció d'amor propi, a nostres aplausos, i quan lo canonge Collell recollí en sos braços, en lo balcó principal del Casino, al noiet que tan tranquil formava la cima de l'elevada torre, donant vives a Valls, la multitud esclatà en aclamacions més entusiastes.
Per fi el castell arribà a atracar-se al balcó; i, seguint el costum de la terra, l'enjaneta saltà als braços de l'amo de la casa entre els aplaudiments de la gernació de baix. Animat el general per l'exemple, prengué també amb els seus l'aixecador. Mentre sogre i gendre donaven estrenes a un altre, el quart i el terç escalaven el balcó, aferrant-se el primer a la socolada de ferro i guanyant la barana amb contraccions prodigioses, puix son company, no arribant ni a la pedra, se li havia penjat als peus per seguir-lo. La gralla féu son darrer cant amb veu trèmula, els timbals acabaren amb un llarg redoble, i, botant a terra el segon, es deslligà aquella immensa garba d'homes que ofegava els de baix. La massa humana que durant tant de temps havia format aquell tot compacte, es destrià llavors com per encantament, i es restablí en la plaça la suau remor de cent converses alegres i aquell formigueig marejador a què es lliuren les multituds abans i després d'un espectacle. Arreu els grallers (que, per dissort del bon gust, van postposant les tonades característiques a cants artificiosos que ni s'adapten a la modulació de llur instrument ni mouen com aquelles les fibres de llurs cors) romperen en una marxa d'òpera italiana, i, a son compàs, abandonaren els castellers la plaça portant darrere d'ells bon estol d'aficionats. Però, encara no havien trencat pel carrer de Santa Maria, amb el qual fa cantonada la casa Galceran, que ja atabalava la plaça, redoblant sense parar, un timbal destrempat, i la gernació feia ample rotllo als Diables: ells, també, volien fer llur ball. Arrenglerats en doble filera, i presidits per Lucifer i la Diablessa, anaven i venien amb compàs adelerat. Es paraven arreu; eixia un dels diables, vestit, com tots, a manera d'arlequí antic, però amb caputxó i banyetes; enlairava la maceta, i, movent-la a compàs dels passos curts i trencats amb què caminava, anava salmodiant un parlament en vers, salpicat d'epigrames desvergonyits contra la gent de la vila. I el ball acabava amb un foc granejat de carretilles que, a la claror del dia, petaven, i fiblaven la pell del descuidat espectador, sense causar a la vista cap efecte artístic.
Ben aviat, enmig de la gentada, s'obrí un petit clap, al cen-tre del qual es col·locà un home espitregat, ample de pit, de coll robust, massís de cames, nervut de braços i de cap petit (personificació vivent de l'Hèrcules mitològic), qui, amb la major naturalitat, es disposava a ésser la pedra fonamental de la columna humana que anava a erigir-se. Dos més, rivals de la seva fortalesa, es brindaren a servir-li de crosses agafant-li els braços, que col·locaren sobre llurs espatlles. Així posats, almenys una vintena d'homes s'agarbonaren a 1'entorn d'ells tres, formant un ample pedestal que, per estranya atracció de la voluntat, constituïa una sola massa, tan compacta i resistent que ni d'ull de serp. Ací i allà, escalaven el primer home que tenien davant joves i xicots de totes mides; i, encara no es veien segurs dalt de la pacient espatlla, emprenien, com per un pla pedregós, airós camí cap a aquell pedestal, passant per damunt de les espatlles de l'apinyada munió que s'oferia sense esforç, ni girant tan sols el cap, a servir de camí públic. La gralla començà la tonada del castell, el més resistent dels que venien caminant per damunt de la gent anà a posar-se dalt les espatlles de l'hèrcules, i, en menys d'un Jesús, es veieren aixecar-se cent braços d'acer del pedestal, i encastar-se a les pantorrilles d'aquell segon altres tantes mans ossoses i aferradisses com les urpes del lleó. Sota d'aquella piràmide de braços tibants desaparegueren els caps dels que formaven fonament. Un hom no sabia què admirar més d'aquells titans: si la forca muscular de què anaven a donar prova, o bé la resistència de llurs pulmons, que durant tant de temps lluitarien amb l'asfíxia. Mentrestant el segon estenia els braços, mantenint amb ells l'equilibri, com un funàmbul amb el balancí, i el tercer, al so de la gralla, que havia emprès la segona estrofa del seu cant, escalava ses espatlles pausadament. En posar-se dret dalt d'elles, sentí les urpes del segon com se li aferraven a la corba dels genolls per apuntalar-lo, i espera, estès de bra-ços, el quart, que ja anava enfilant-se per la seva esquena mentre la gralla tocava la tercera estrofa. Tocà després la quarta, i la cinquena, a mesura que anaven escalant i augmentant la columna el quart i l'aixecador o penúltim. Llavors era de veure com, al compàs del castell, creixien l'entusiasme i l'expectació de la multitud. El segon podia amb prou feines sortejar, amb el seu enginy de casteller, els balanceigs que l'ascensió de nous individus produïa al cas-tell, cada cop més alt. Aquell feix de braços més forts que el ferro li sostenien les cames en la més absoluta immobilitat, però, de genolls amunt, el cos li brandava de davant a darrera, i sols amb la seva voluntat, més puixant encara que les seves hercúlies forces, podia dominar la tendència a aclofar-se que als genolls i a la cintura li imposava l'enormitat de pes i de balanç. —Ai, ai, ai! —exclamaven els mes llecs en veure el tremolor que ocasionava la pujada de l'enjaneta. —Animo!, avant, avant! —cridaven els altres. I l'enjaneta, nen de nou anys, angelet que havia de coro-nar aquella columna de la supèrbia humana, seguia sa penosa ascensió com un gat de mar per l'antena d'un vapor fuetejat pel vent, sense mirar a baix, on tenia el perill, sinó a dalt, on tal volta veia l'esperança allargant-li aquella mà invisible a què deu l'home ses majors empreses. Cada balançada del castell, la més imperceptible genuflexió d'un casteller, produïa en aquella mar de gent un corrent secret que esglaiava els cors i acabava esbravant-se pels llavis en una remor sorda i perllongada com la de les ones. —Avant!, avant i fora!, cridaven de baix. I la gralla ajudava a l'encoratjament estirant la cadència de ses darreres notes tant com ho consentia el pulmó. De sobte esclatà un picament de mans universal: l'enjaneta estava dempeus dalt de l'aixecador, i, mig aclofada encara, feia amb els braços aquell moviment d'ales que en-tre els de l'ofici s'anomena l'aleta. La gralla amb una nota prima, perllongada i estrident com el gemec suprem d'un gran esforç vençut, acompanyava aquell senyal de triomf. El castell estava fet: calia només restablir l'equilibri, posar--lo a plom; i dret, enterc ja l'enjaneta amb sos bracets en nanses, calgueren sols petites inflexions de cos, impercepti-bles a l'espectador indocte en la matèria, per a aconseguir-ho.
Altres indrets de Valls: