Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Portlligat és una petita badia separada de la mar per l'illa de del mateix nom, que Dalí immortalitzà entre d'altres obres a "La madonna de Portlligat". Del mar estant s'hi pot accedir per dos llocs, el canal que s'obre entre Sa Farnera i el litoral o bé pel de Ses Buquelles, de menys profunditat, que trobem entre l'illa de Portlligat i el litoral. Avui , en altre temps recer per a cabanyes de pescadors, és conegut gràcies a la casa de Dalí, convertida en casa-museu. Entre les velles cases de pescadors que s'hi conserven hi ha la que fou propietat (regal del seu pare) de Rosa Leveroni. Des de qualsevol punt que ens doni una panoràmica de la badia podem llegir textos de Marià Manent (Barcelona, 1898-1988), Salvador Dalí (Figueres, 1904-1989), Josep Pla, Rosa Leveroni (Barcelona, 1910-Cadaqués, 1985) i Quima Jaume (Cadaqués, 1934-1993).
Però, quan tot semblava que m'anava més bé que mai, em vaig sentir de cop i volta angoixat per una depressió que m'era impossible de definir. Desitjava tornar a Espanya com més aviat millor! Una mena de fatiga invencible pesava damunt la meva sempre alerta histèria imaginativa. Estava fart de tot allò! Prou escafandres, telèfons-llagosta, clips-joia, pianos tous, arquebisbes i pins en flames llançats per finestres, prou publicitat i reunions cocteleres. Desitjava tornar a Portlligat com més aviat millor. Allí, finalment, en la solitud que Gala i jo havíem conquerit amb els nostres esforços comuns de sis anys, esmerçats a descarregar, sense impaciència però amb una persistència incansable, les martellades de la nostra personalitat en l'enclusa roent del Vulcà emmascarat de l'actualitat —per fi, vaig dir a Gala, podria començar a fer coses "importants".
Vam arribar a Portlligat un esplèndid dia de desembre cap al tard. Mai no havia comprès tan bé com era de bell el paisatge de Portlligat! Desitjava desesperadament ser feliç, fruir de l'escletxa més petita de la vida que anava a començar. Però un neguit desconegut m'oprimia el plexe solar i m'obligava a llançar incessantment uns profunds sospirs. A la nit no podia dormir. I a trenc d'alba recorria la platja. Els records de la vida brillant i extravagant que havia portat aquells últims anys a París, a Londres i a Nova York em semblaven coses remotes i sense realitat, i només el meu neguit, com més anava més penetrant i inexplicable, m'omplia tots els moments amb el seu pes opressor i corpori.
Què em passa? Tens el que has desitjat durant sis anys. Ets al teu Portlligat, que és l'indret que més t'estimes del món. Estàs amb Gala, que és l'ésser que més t'estimes al món. Ja no pateixes la degradació de les preocupacions monetàries. Amb el màxim luxe de temps pots començar les obres importants que més desitges comprendre al món. Mai no has fruït de tanta salut corn ara. Tot de projectes per a empreses teatrals i cinematogràfiques et van fent senyes i ets lliure de triar... Gala seria feliç si no s'hagués de preocupar pel teu neguit imprevist que fa que la mirada se't torni estràbica de covardia, que delata la teva por... la teva por, de què?
Noia a Port-Lligat
No trobaríeu a l'eixida
del meu petit recer
sinó l'alga, la sorra humida.
Jo m'allunyo, amb vestit lleuger
de pirata., sota la lluna:
les oliveres ja m'han vist.
Ònix i nacre i rosa bruna,
la mar em crida amb un so trist.
Amb l'agradable sensació del foc de sarments a l'esquena, vam donar una ullada al paratge. El dia ja havia tancat i, al fons de l'angle de la badia, semblava haver-s'hi filtrat un silenci estàtic. El caseriu semblava abandonat. Ni una llum ni en porta ni en finestra. Ningú. A l'engolfament, el mar semblava mort, tenia una immobilitat espessa i estava com extasiat davant la immensitat rutilant del cel. Una estrella molt grossa, potser Júpiter, rogenca i esvaïda, posava un vague parpelleig de llum rosada a l'aigua. Molt llunyana i com perduda en la immensitat s'oïa, flotant, la remor sorda de la ressaca sobre el penya-segat de la costa. Allò semblava augmentar el recolliment de la cala. Quan aquesta remor s'aprimava, arribava —la nit era calorosa— el cant monòton dels grills dels oliverars i se sentien, més pròxims, aquella mena de sospirs ofegats que fan les cordes de les barques fondejades. Però la sensació dominant era una intensa olor d'algues, una olor de fons del mar que gairebé marejava. Era una olor tan obsessionant que les sensacions circumdants acabaren per desaparèixer...
A Portlligat el mar i la vida de l'aigua del mar tenen una presència tan ineludible que hom sembla mastegar-la. Després, menjàrem un bocí, vam instal·lar una manta sobre les pedres de la Riba i ens hi ajaguérem de cara a les estrelles. I a falta d'un matalàs més bo ens adormírem sobre el perfum, una mica amarg, de les actínies.
De retorn de Madrid, Dalí divagà un quant temps en el cul-de-sac del cubisme i inicià tímidament els altres «ismes»; havia de pagar fatalment el seu tribut a l'època. Aquesta etapa fou potser la de més gran confusió mental de la seva carrera. Fou una època tronada i miserable: topades amb el notari, disgustat pel fracàs de Madrid; conferències a Barcelona, conferències molt salades, abracadabrants, en les quals no deixà res per verd; una vida sensual complicada, impertinent i frenètica. En aquella època Dalí semblava un lleopard famèlic. Però tot això eren simples inflors de joventut, que passarien fatalment. I, en efecte, sempre que en el curs d'aquests anys s'expressà amb sinceritat autèntica aparegueren de seguida les seves qualitats de dibuixant al servei del seu descobriment: del descobriment del paisatge de l'Alt Empordà, que ha estat, és i serà l'obsessió de la seva vida. Sobre aquesta base inicià els primers tempteigs de les seves grans síntesis posteriors, realitzats amb una precisió prodigiosa, amb un lúcid realisme. Quan nosaltres, els empordanesos, veiérem aquella tartana posada sobre el pla dilatat, sota la volta del cel net, esbandit, lluent i immens, constatàrem que el nostre pintor ens havia nascut — el pintor que havia descobert i comprès (tan bé com un pagès de la terra) el nostre país.
A partir d'aquest descobriment, Dalí ha posat aquest paisatge en totes les obres que fins ara ha fet. Es pot assegurar, a més a més, que, d'aquest paisatge, ja no se'n podrà separar mai més, perquè aquest és un element de la seva formació, que està pastat en ell mateix, en la seva real naturalesa. Més endavant, i per raons naturalíssimes, cregué que s'havia d'especialitzar en un rodal concret d'aquest paisatge, i sens dubte creient que la marina de Cadaqués en formava l'alcaloide més pur, més esventat, més lineal i més sintètic, s'hi establí. Així, convertí Cadaqués, i encara més especialment Portlligat, en la companyia inseparable de totes les grans composicions que en els últims anys ha fet. És un paisatge en verd gris, d'oliveres i vinyes i llistó sec i la geologia dels llécols pirinencs de color de plom, sobre els quals la llum flota com una bava de cargol tornassolada i prima. Si l'Alt Empordà és impintable, aquest rodal de la marina de Cadaqués sembla, encara, més estèril. No té color, tot hi és lineal i estricte, sec. Esventat furiosament per les arriades del nord, el seu aire arriba a limpiditats superiors a la de les terres empordaneses. Els miratges de l'acostament de les coses s'hi donen constantment. És un paisatge que us envaeix d'una corporeïtat immediata que us para en sec. Tota la pintura de Dalí precisament està afectada del miratge de l'acostament—per la tendència del paisatge a envair-vos, a aproximar-se als vostres sentits, a fer sentir, a través d'un xoc que de vegades és literalment físic, la seva presència. No és un paisatge lànguid i passiu, que es deixa mirar amb una displicent indiferència, tocat d'un instint de fredor separativa. És, al contrari, un exabrupte que us ve a torbar, cordial o brusc, que se us fixa en la pupil·la i ja no en podeu prescindir. El miratge de l'acostament, de la invasió, creat pel fenomen meteorològic tantes vegades al·ludit, no solament constitueix l'esperit de la terra d'aquest rodal, sinó que és un element importantíssim en la pintura de Salvador Dalí. Ell tracta també de fer una pintura envaïdora, aclaparadora, una pintura que s'acosta, triomfal i present. Obeeix el genius loci del país.
Als matins, a Port-Lligat hi ha un espeternec de peixos, que les dones venen a crits, i les minyones es disputen. El mar "com un mirall", emmarcat per les illes que tanquen aquest port melangiós, recull el verd fosc d'uns xiprers i la corba elegant de les barques.
Hèctor, amb la xarxa envoltada a l'espatlla, va descaragolant-la i estenent-la sobre el verd prat que voreja la platja. D'altres pescadors, asseguts sobre l'herba, vora les armellades ja seques, fan sortir el dit gros del peu per un dels forats i, traient-se una agulla de fusta de dalt de l'orella, comencen a adobar cantant habaneras.
Els pescadors vells han estat quasi tots a Cuba, a Gènova, a Tierra de Fuego, a Marsella; molt pocs a Figueres i a Girona.
Vora del mar, llurs dones es barallen amb les minyones, que els regategen el peix.
Port-lligat espera retrobar la seva indispensable tristesa i no pren part en l'aldarull amb què, a l'estiu, els seus matins es desperten. Port-Lligat espera quedar-se solper fer relluir els vidres verds i grocs del cementiri, per concretar l'estructura de les illes que l'envolten, per fer més estéril encara l'aridesa de la Punta de Sant Antoni, per enfosquir els seus xiprers i perquè els suros i ormeigs que pengen a les parets de les barraques augmentin llurs relleus, creant enigmàtiques ombres. Port-Lligat necesita estar sol per a recobrar, en fi, el seu veritabe aspecto de trista i misteriosa melangia, dotant els pescadors d'un mimetisme enervant i ajuntant les coses més dispars. Suros i epidermis, robes i algues, insectes i ormeigs. Allí tot és dispar i únic, misterios, trist i estranyament mort.
Cap al tard, surten les enceses d'aquest petit port. El llum, col·locat a la proa, forma a l'entorn de les barques una aurèola que aclareix l'aigua i dóna vida al fons del mar. Cada barca avança com flotant, sobre un tapís d'algues i peixos, d'un colorit verdós, i en avançar deixa un rastre fosforescent en la part fosca de la ppa.
No són moltes les enceses que hi ha a Cadaqués; però si n'hi deu, elles donen a les nits un encís especial. Lliurs llums brillen al lluny, i quan calreja retornen al port confonent-se amb la claror groguenca de l'alba.
Portlligat
MUDES aigües del port petit del somni,
sempre que us penso, cau la nit damunt.
Éreu el reflex de la calma perenne.
Els cors cansats de l'alta mar tomaven,
i, en retrobar-vos, un estel lluïa.
La calma, pare, d'aquell port petit
et vetlla sempre, encara.
I aquell estel que a l'alba tu trobaves,
el fito cada jorn per retenir-te.
Barques ara vénen
Barques ara vénen
pel sol de garbí
les gavines planen
qui diu de morir!
La tramuntanada
lleva la negror
la meva estimada
és a l'horitzó.
La mar com fimbreja
des de Port Lligat!
Un gat es passeja
per dalt d'un terrat.
Tot són coloraines
i l'ou d'en Dalí
rodejat de daines
vigila el camí.
Vinc amb alegria
perquè al meu país
li ha nascut un dia.
El cel és d'anís.
Dalt la meva barca
l'horitzó és obert
al rostre se't marca
tot el que has sofert.
Com les pegellides
aferrats estem.
Oh terra que ens crides
mai no et deixarem.
La llum de l'encesa
duem sempre a dins
i a llom dels dofins,
i amb bandera estesa,
tot el verd dels pins.
Altres indrets de Cadaqués: