Casa Museu Salvador Dalí. Entrada

Autor: Salvador Dalí i Domènech
Obra: Vida secreta de Salvador Dalí , 1981
Pàgina: 371

Ja de lluny estant distingíem la figura de Lídia la "Ben Plantada", vestida de negre i asseguda al llindar de la porta de casa nostra esperant que tornéssim. Quan ja hi érem a la vora, Lídia s'aixecà i ens vingué a rebre. Plorava. Vam entrar i ens confià que la vida amb els dos fills se li havia fet insuportable. Els seus fills ja no sortien a pescar; només parlaven de les seves mines de radi; es passaven gairebé tot el temps ajaçats damunt les màrfegues. De vegades ploraven; de vegades, víctimes d'uns atacs terribles, li pegaven. Ens va ensenyar, apartant-se els cabells blancs, una cicatriu que tenia al cap i ens deixà veure els blaus que li omplien el cos. Una setmana més tard, els seus dos fills foren enviats al manicomi de Girona. A les tardes, Lídia venia a casa a plorar. Portiligat estava molt sol. Un vent violent i persistent impedia als pescadors de sortir a mar i només els gats famolencs s'esmunyien al voltant de la nostra caseta. Ramón de Hermosa tossia sense parar i anava tan farcit de polls que li vaig prohibir que se'ns acostés. Lídia li duia les sobres cada tarda. La nostra minyona parlava amb ella mateixa inacabablement a la cuina. Un matí va pujar al terrat amb els pits nus i amb un barret tot estrany al cap, fet amb paper de diari i cordills. S'havia tornat boja i vam haver de buscar una altra minyona.

La meva por d'espantar-me ja s'havia convertit en una sola por molt precisa —la de tornar-me boig i morir-me! Un dels fills de Lídia es va morir de fam. Immediatament s'emparà de mi la temença de no poder-me empassar el menjar. Una nit va passar això: ja no podia engolir res. De nits, amb prou feines dormia, i durant les llargues hores de foscor el neguit no afluixava la seva tenalla ni un sol instant. De dies, sortia abjectament i m'asseia entre els pescadors que anaven a fer petar la xerrada en un indret arrecerat del vent i escalfat pel sol, fora de la tramuntana, que no disminuïa la seva violència desfermada. La conversa sobre els disgustos i les penalitats que eren la sort quotidiana dels pescadors aconseguia distreure'm una mica de la meva obsessió.

Autor: Eugeni d' Ors i Rovira
Obra: La veritable història de la Lídia de Cadaqués , 2002
Pàgina: 284

Els dos fills de Lídia posseïen una cabana miserable amb el sostre enfonsat, on guardaven els ormeigs. Aquesta cabana era en una petita badia, Portlligat, situada a quinze minuts de Cadaqués, a l'altra banda del cementiri. Portlligat és un dels indrets més àrids, minerals i planetaris de la terra. Els matins oferien una alegria salvatge i amarga, ferotgement analítica i estructural; els capvespres hi eren sovint morbosament tristos, i les oliveres, brillants i animades als matins, es metamorfosaven en un gris immòbil, plumbi. La brisa matutina dibuixa somriures de petites ones gojoses en les seves aigües; a la tarda, molt sovint, a causa dels illots que fan de Portlligat una mena de llac, l'aigua està tan tranquil·la que reflecteix els drames del cel crepuscular.