Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Aquest cementiri inclòs en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya va ser construït el 1847 al costat de la capella de Sant Baldiri, vora el camí de Portlligat. Exemplifica la tipologia de cementiri mediterrani de clos amb tanques blanques. Els oliverars que envolten el conjunt li confereixen un notable valor paisatgístic que va temptar l'art d'Eliseu Meifrén i Santiago Rusiñol. És un conjunt de planta rectangular, en el centre del qual, emmarcat per dos rengles paral·lels de nínxols, hi ha una creu de terme (s. XVII-XVIII), aixecada sobre un sòcol de fusta que sosté una columna octogonal amb capitell decorat amb caps d'àngels i amb la creu coronant el conjunt. Els pisos dels nínxols estan coberts amb teulada, i els propers a l'església tenen fornícula motllurada. En les zones ampliades a llevant i migdia, hi destaquen els mausoleus de finals del segle XIX i principis del XX. Destaca la tomba de Frederic Rahola i la seva esposa Caritat Serinyana amb una escultura en marbre de l'escultor Josep Llimona, representant a una dona asseguda en un banc en actitud pensativa.
Qualsevol punt del cementiri pot ser indicat per llegir els textos que hi fan referència, però especialment ho serà el punt des del qual puguem admirar el paisatge cap a Portlligat. Hi proposem la lectura de dos fragments de Josep Pla que en valoren la singularitat i la idoneïtat, i la dels poemes que li van dedicar Josep Sebastià Pons (Illa del Riberal, 1886-1962).
El paisatge de Cadaqués em fa pensar sempre en la setmana santa, em crea constantment l'obsessió del dijous i del divendres sants. Prengui això l'amable lector com una interpretació merament subjectiva —produïda probablement per la presència de les oliveres, el cromo de Getsemaní, l'olor de les herbes florides, sobretot de la farigola, el vent de la Pàssia, l'aigua tan freda de les cisternes, l'herba verda, sota les oliveres i les floretes, la tendresa dels blaus del cel, aquella barreja de decrepitud retorta i de la tibantor de la petulant jovenesa de la primavera—. En aquest paratge de Sant Baldiri i del fossar de Cadaqués, hi veig la quinta essència d'aquesta obscuritat aparentment tan clara que és la vida en el Mediterrani, terrenal i angèlica, pobra i solar, prodigiosa i miserable —la quinta essència de la nostra vida.
Aquella església blanca
Aquella església blanca a Port Lligat
perduda sota els brancs de l'olivera,
la mar com vela immensa i presonera
que fa estremir en la roca un vent salat.
Aquella església blanca encar m'encisa.
Al cim de la collada el caçador
tirava al vol la perdiu grisa,
braç de terra allargat dins la blavor.
L'actual cementiri de Cadaqués és una meravella. Tres fossars hi ha a la Costa Brava bellíssims: el de Begur, el de l'Escala, el de Cadaqués. Els dos primers són bells de dins estant, per si mateixos, però llevat de la mar, que des dels murs es veu, la naturalesa circumdant no els acompanya. El cementiri de Cadaqués, en canvi, és, si fos permesa la llibertat, complet. S'hi pot anar o pel rastell que surt del Poal —que era el camí que feien abans els enterraments— o sortint de la plaça de les Herbes. Quan de sobte apareix entre els olivars l'arc del porxo frontal de l'ermita de Sant Baldiri, amb la capelleta del campanaret, blanca de calç, d'una proporció i d'una gràcia tan madures, que tot sembla ja decantar-se cap a una malenconia pensarosa, hom té la sensació de trobar-se davant d'una humil cosa perfecta. Els xiprers es veuen darrera les parets. Tot voltant hi ha la calma, una mica trista, de les oliveres. La simplicitat és enorme. Però és una simplicitat molt complexa.
Altres indrets de Cadaqués: