Cerca per...
Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
La novel·la El carrer de l'Embut, de Pilar Rahola, narra la història de Miquel, un jove de Cadaqués que amb Montserrat, filla d'una família burgesa barcelonina, s'embarquen cap a Cuba. L'inici i el final de la història tracta de l'afusellament del mestre i pedagog Lluís Tasis amb molts d'altres cadaquesencs. De la carnisseria només se'n salva Miquel i tot perquè s'embosca al carrer de l'Embut situat darrera i en paral·lel a les voltes d'Es Podritxó. Tenint a la vista les voltes o en el mateix carrer podem llegir el fragment que narra la fugida del Miquel ferit a la cama. També, tenint al davant la casa Serinyana, uns dels llinatges de gent de mar i comerciants - pilots, armadors, capitans, mercaders- dels més destacats de Cadaqués, i el norai des Podritxó, un dels quatre que es conserven a la badia cadacasenca, ens podem servir de la lectura de dos poemes de Víctor Català i Salvador Oliva, respectivament, sobre els paisatges i els colors de Cadaqués.
Autor:
Víctor Català
Obra: Dins El carrer de l'Embut , 2013
Pàgina: 257
Obra: Dins El carrer de l'Embut , 2013
Pàgina: 257
Cadaqués, bell Cadaqués
Una vela sobre el mar,
una galta enrojolada,
darrere del campanar,
la muntanya i l'estelada.
Vols venir a Cadaqués
a fer-hi llarga passada?
Tu no saps encara el que és,
el viure meravellada.
Dormiràs damunt del mar
en la barca fondejada,
per guarda, el vell campanar
i per llànties, l'estelada.
Cadaqués, bell Cadaqués,
de la dolça anomenada,
si no saps, amor, el què és,
vine a fer-hi una passada.
Autor:
Salvador Oliva i Llinàs
Obra: Retalls de sastre , 1988
Pàgina: 37
Obra: Retalls de sastre , 1988
Pàgina: 37
Cadaqués
Ja t'han abandonat els bells encants
del paisatge que veies just abans
del mar. Mai més no emmenaràs el cor
a la pàl·lida llum dels llécols d'or,
cap als espais on onegen suaus
uns colors esblaimats: els verds i els blaus
d'uns ulls, d'un mar, d'uns olivars,
on mai ni un sol instant va ser fugaç,
ni el món a prop, ni cap camí rastell,
ni indiferent l'amor de pell a pell.
Autor:
Pilar Rahola i Martínez
Obra: El carrer de l'Embut , 2013
Pàgines: 262-264
Obra: El carrer de l'Embut , 2013
Pàgines: 262-264
Mig ficat al cotxe, es revincla i intenta colpejar l'home que l'encanona mentre que crida amb totes les seves forces, «tingueu compassió de mi, que sóc un home honrat i pare de quatre fills, el més gran només té dotze anys». Quatre fills, ell que només en té tres: la por multiplica la descendència.
El milicià li clava un cop de puny a la cara i, tapant-li la boca, mana que no cridi més, «calla, cabró, que ens compromets!». Però els instints d'en Miquel tenen l'agudesa de la desesperació, i en el forcejament amb l'anarquista aconsegueix clavar-li el colze al coll i fer-lo caure a terra mig ofegat. I aleshores, com un animal salvatge que fuig dels caçadors, corre a la velocitat de les guilles, corre, corre, corre, com si mai més no pogués aturar-se. Darrere seu els perseguidors criden, «tireu, que fuig, mateu-lo!», i les llanternes intenten enfocar el seu cos. Al poble no hi ha enllumenat públic perquè els milicians l'han fet apagar, no endebades les seves accions fugen de les mirades alienes. Sent la descàrrega de trets que li adrecen, però triga molt a adonar-se que la sotragada que ha sentit a la cama esquerra es la fiblada d'un tret que li ha traspassat el tou. No sent dolor, només el pessigolleig de la sang que cau per la cama. Travessa veloç el passeig, i en passar per les voltes d'Es Podritxó, una veu li etziba, «alto, on vas?», i amb la serenor pròpia del pànic, en Miquel respon, «em retiro a casa, vaig a dormir». La nit de gola de llop es fa aliada de la seva fugida. L'engany li surt bé, i l'home l'acomiada convençut d'haver-se trobat amb un veí qualsevol, i se'n va cap a una altra banda. En arribar prop del carrer de l'Embut, nota un mig desmai i s'atura, es recolza contra la paret de les cases. Amb el mocador del coll, el suèter i la caçadora, intenta embenar la cama ferida, que ja sagna en abundància.
I és així com en Miquel Escofet i Quirch, casat amb l'Engràcia Llorens i Punsà, pare de tres fills que un dia de pànic en foren quatre, antic emigrant a Cuba i que ara feia serveis a l'Ajuntament de Cadaqués, es queda en samarreta a quarts de dotze de la nit del 6 de maig de 1937. Té la cama ferida i el terror al cor, però l'empeny l'instint de supervivència. Arrossegant la cama, mig de genollons, gira per l'estreta cantonada del carrer de l'Embut, i només fer-hi cap, sent una ràfega de trenta trets. Al cap de dos minuts, sent una nova descàrrega igual d'intensa que l'anterior. I deixant-se caure damunt dels rastells freds del carrer de l'Embut, ensangonat i abatut, pren consciència que acaben de matar tots els seus amics. La certesa que també el mataran quan el trobin li cau al damunt com si fos plom roent. Emperò, encara té força per arrossegar-se uns metres i picar la primera porta. Però les portes dels pobles de pescadors, les nits en què cavalquen les bruixes, no s'obren a ningú, i es deixa caure definitivament vençut.
No s'obren a la nit. Però a la matinada cal llevar les nanses llagosteres. I quan la porta d'en Nòrio s'obre en despuntar l'alba, en Miquel recupera una espurna d'esperança.
Altres indrets de Cadaqués:
Indrets