Platja de l'Alguer o Portdoguer

Autor: Anna Maria Dalí i Domènech
Obra: Tot l'any a Cadaqués , 1951
Pàgina: 72

Ha entrat tramuntaneta. El mar queda opac, cobrint les meravelles del seu fons. El port s'omple de barques de vela, que es vinclen graciosament, imitant el vol de les gavines.

Ara es viu de cara al mar. El Cadaqués dels horts, ple de rumors de sínies i de reguerots, adornat de violes i clavellines, està oblidat. Molts estiuejants l'ignoren. No obstant, són d'una tendresa infinita aquests horts tan curosament conreats, en els quals els homes treballen cap al tard o a punta de dia.

Aquests horts, situats just al peu de la muntanya, formen una ratlla de verdor frondosa, entre els olivars i el mar. Les cases els tapen; llur encant és amagat, però els ocells hi tenen llur refugi i és la part del poble que coneixen millor,

Ara deixem aquests horts en la quietud de llurs plàcids capvespres i de llurs despertars. Ara és l'estiu, i el poble viu de cara al mar. Seguim, doncs, el seu ritme i, en una barca de motor o de vela, anem mar enllà. La proa talla l'aigua, que a cada banda s'alça alegrement, mentre la popa deixa un rastre d'ones i escuma. El vent ens acaricia, i la sal del mar ens fa la pell aspra i tibant.

El dia setze de juliol s'adornen les barques amb banderes de colors, que donen al poble una alegria vivíssima. Els balcons de les ribes s'engalanen també. Cap al tard, quan el mar queda en calma, aquest colorit s'hi reflecteix com una pluja de confetti. És llavors quan apareix en la riba la Mare de Déu del Carme, coberta per un mantell daurat que, reflectint-se dins l'aigua com un punt lluminós, avança, portada per soldats de Marina, impecablement vestits de blanc. Infinitat de barques, en les quals flamegen virolades banderes, la segueixen. La parsimoniosa música de la processó ajuda perquè les llums siguin més belles, i el dia es fon, dolçament serè, quan la Verge retorna al seu altar barroc, ple d'àngels i de flors.

Autor: Pilar Rahola i Martínez
Obra: El carrer de l'Embut , 2013
Pàgines: 31-33

De sobte es va deturar damunt d'aquells màstils escapçats, i va tenir una successió d'idees que la varen estremir. El vell pont l'havia fet un indià, un que se n'havia anat a les Amèriques, com el seu marit, i el pont havia desaparegut amb els aiguats de Santa Helena. I ara estava palplantada allà mateix, damunt d'uns màstils i unes fustes d'un vaixell enfonsat... No seria tot allò una malastrugança?! Aiguats, indians, vaixells enfonsats, renoi! I a més, en passar per Portdoguer, s'havia creuat amb la Lidia Sabana... «Xènius, Xènius, Xènius»..., li havia dit a manera de salutació. Ni bon dia, ni com va, ni res, només allò de Xènius! I com anava vestida, amb aquell aire estrafolari que sempre duia, mig esdentegada, amb aquell pentinat exagerat i la brusa plena de llacets i les faldilles de l'any de la picor, i els tacons mig torçats... Ella sempre la fitava de cua d'ull, quan la Lídia baixava els perols al carrer per fer sabó, però mai no li parlava. De fet, parlava amb poca gent. Preferia les cases dels culs blancs, perquè deia que, amb tota aquella gent de categoria, podia parlar fi. «Parlar fi, la Lídia!». El que feia era remugar les seves ximpleries sobre aquell xicot de Barcelona, tan ben pentinat i tan elegant, que havia tingut allotjat a casa. En feia anys, d'allò. Deien que havia estat el senyor Víctor Rahola qui havia dut aquell jove a casa de la Lídia, perquè estava delicat de salut i li convenia repòs i bons menjars, i la Lídia era una excel·lent cuinera. «I té es millor peix de Cadaqués», deia sempre la mare. Va estar-s'hi molts dies, juntament amb un amic, i deien que la Lídia els cobrava setze rals diaris per tenir-los a casa, i que els feia menjars de primera.

Pobra Lídia! Havia ben bé enfollit d'amor! Deien que li enviava peix a Barcelona... I mira que anar a casa del notari Dalí a llegir retalls de La Veu de Catalunya que escrivia aquell jove, i que la Lídia deia que parlaven d'ella! Ben boja, que n'està! Recordava un dia que la mare la va enviar a comprar peix i es va atansar al cabàs de la Lídia. Ella cridava com sempre, «a les dones del peix viu!», i s'hi va atansar amb una certa por. Entre el moll d'algues i el peix hi havia un llibre, i quan li va preguntar què era...

—Ix, nena, és La Ben Plantada! Parla de mi!... se li va posar a recitar fragments del llibre de memòria. Quina cosa tan estranya, aquella peixatera esbullada, vestida com si fos una barjaula i recitant aquell llibre de memòria... És clar que, essent filla de la Sabana, què es podia esperar! Si la Sabana es podia convertir en gos, i volar més ràpid que els núvols, i també deien que dominava l'art de fer canviar el temps! Si volia, feia bufar la tramuntana, i si volia, feia ploure. I també era capaç d'embruixar els llaguts i enviar-los a l'Alguer. I quan embruixava una embarcació, rai, que mai més no pescava. Aleshores calia anar a veure en Tetus, que tenia un llibre d'exorcismes i amb setze duros de plata cada oració treia l'embruix. La mare deia que la Sabana corria de nit envoltada de gats i que es trobava amb altres bruixes a Portvendres, i que hi arribava fent una milla per cada palada de rem. També deien que en nits de lluna plena es podia convertir en llop...

Així va morir, a la casa de Portdoguer, un dia de tardor de 1900, a les dotze de la nit en punt. Tenia seixanta-tres anys i asseguren que la seva filla mai no la va plorar. El metge va explicar al poble que havia mort de «congestió cerebral», però vés a saber... La mare no se'n refiava, «es sa Lídia, Engracieta, sa Lídia qui l'ha mort! Ha après es conjurs de sa mare, i és ella qui l'ha mort, amb conjurs i herbes! No t'hi apropis, que és una bruixa...». I deien que el dia que va morir la Sabana, a aquella hora de mitjanit, es va sentir per tot el poble un soroll com de bèsties bastonejades que deixaven anar uns marrameus esfereïdors. Després es va veure com baixaven pel Pont Vell, dirigint-se cap a Es Poal, centenars de gats negres esperitats que xisclaven de dolor i aixecaven una polseguera que tapava la claror de la lluna.